Societat digital

El retorn de la CMT a Madrid

S'acaba de confirmar la noticia del retorn de la "Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones" a Madrid, que es produirà el proper mes d'octubre.
Dic retorn per que encara que sembla que hi deixaran una "delegació" per no ofendre tant ni tant de cop, i per que no sigui tant evident la contradicció que significa endur-se la CMT de la "Mobile World Capital" a la "Spain Capital", això serà un retorn complert, i en dos dies el quatre funcionaris que deixin a Barcelona es dedicaran a llegir el diari si tenen sort, i a fer feines merament administratives si no en tenen.

Podríem ara escandalitzar-nos per la milionada q va costar el trasllat de Madrid a Barcelona, per l'enorme i caríssim edifici que ara quedara semidesert, pel mal que això fa al 22@, etc., però voldria donar més perspectiva a la qüestió.

Cal doncs recordar com i per què va vindre la CMT a Barcelona: Corria l'any 2004, i el Pasqual Maragall del 1r tripartit i un Zapatero acabat d'arribar a la Moncloa es sentien amb forces de canviar el mon, o si més no, de canviar Espanya. Eren els temps de la "España plural" i de quan el federalisme maragalià encara estava de moda. En aquest marc, i per demostrar que una altra Espanya era possible, en Maragall i en ZP van pactar el trasllat de la CMT a Barcelona, com a primera pedra d'una política molt més ambiciosa de descentralització dels ens reguladors, inspirada en l'Alemanya Federal.

Es hora també de recordar que aleshores alguns, no tants com n'hi ha ara, que ja crèiem en aquell moment que Catalunya ha de tenir el seny i la responsabilitat d'agafar les regnes del seu propi destí, no varem estar gens entusiasmats per aquell pacte. Tot i els aparents beneficis pel sector català de les telecomunicacions que comportava, mai varem creure en el fons de la qüestió. Per mi, com ja he comentat en altres escrits, l'única mesura que permetria un bon desenvolupament del sector teleco català és el poder disposar d'una regulació pròpia (i conseqüentment d'una CMT pròpia) que permetés regular la concessió de llicències a operadors en base a polítiques de foment de la industria i de l'equilibri territorial, en comptes de dedicar-se a afavorir l'expansió internacional de Telefónica o el finançament de TVE, tot amb càrrec als preus dels serveis bàsics de telecomunicacions. El fet de posar la CMT a Barcelona no feia canviar res d'això, mantenia a la Generalitat sense competències en telecomunicacions, i mantenia el model centralitzat del mercat de telecomunicacions, on Catalunya no és més que una delegació comercial per la majoria d'operadors, i la dependència de les polítiques del govern central, que solen tenir molt poc a veure amb els interessos de Catalunya.

I a més una flor no fa estiu, i tampoc teníem gens de fe en que les promeses descentralitzadores d'en ZP tinguessin massa recorregut.

La realitat espanyola va demostrar ser molt més dura del que en ZP i en Maragall es pensaven. No va ser fins 6 anys després, a l'octubre del 2010 que un altre president, el Molt Honorable José Montilla, va poder inaugurar el nou edifici de la CMT, després d'un rosari de conflictes polítics, laborals i judicials. Malauradament per en ZP i per en Montilla, aquest èxit de l'Espanya Plural arribava massa tard per a ells. En ZP feia temps que havia consumit tota la seva credibilitat, havent demostrat que les seves decisions solien estar més motivades per la tàctica que per l'estratègia, mentre que Montilla mai va fer pensar ningú que coneixes el significat de aquesta última paraula. Aleshores ja tots dos només tractaven de sobreviure el temps que es pogués...

La que havia de ser primera pedra del canvi d'Espanya va esdevenir doncs única, excepcional, una illa en la foscor, un soldat deixat enrere en territori enemic després de la retirada, record d'un temps de vi i roses en el que encara hi havia gent que pensava que Catalunya era possible dins d'Espanya.

La seva caiguda era doncs només qüestió de temps. Anomalies com aquesta no concorden amb la idea d'Espanya que s'ha acabat imposant...I a Madrid no els hi agrada res que posi en qüestió les idees que hi tenen. Tot i previsible, doncs, no és menys important, per que esdevé una fita que corrobora el fracàs de l'intent de descentralitzar Espanya, i en el fons, d'encabir-hi Catalunya. Tanca un cicle de 10 anys en que els catalans hem fet un enorme esforç (un més) per fer-ho possible. Fins hi tot un escèptic com jo vaig dedicar centenars d'hores a col.laborar en la redacció del nou Estatut, abans de que fos escapçat i finalment defenestrat pel TC.

Crec doncs que podem tenir la consciència trasquila. No es pot dir que no ho haguem intentat. Cal aprendre i assumir els fets. Cal mirar endavant i no lamentar-se ara de la marxa de la CMT, per que fer-ho és no haver entès que forma part d'un temps ja passat, es voler mantenir-se a l'escenari d'una funció que ja s'ha acabat. No és més que un altre lligam amb Espanya que es trenca, i el sentiment que ens ha de provocar no és de melancolia, si no d'ànsia de llibertat.


Jaume Puig Adamuz
Membre de la sectorial de Societat de la Informació
http://catelecos.blogspot.com.es/