La situació socioeconòmica en què vivim fa necessària una sèrie de canvis urgents a la nostra societat. Institucions que han ocupat determinats llocs clau i han exercit rols preponderants fins ara estan destinades a ser substituïdes per altres que, en un context d’economia del coneixement, han de passar a tenir necessàriament un paper decisiu. Aquest és el cas de la universitat i, en general, de totes les institucions de coneixement superior, com és ara els centres de recerca, els centres tecnològics en què s’apliquen coneixements derivats de la recerca, etc.

No entendre aquesta situació, no saber-ne fer una lectura correcta pot suposar per a una determinada societat l’endarreriment i la pèrdua del tren del benestar econòmic i social. No hauríem d’escatimar cap euro ni cap esforç per a l’educació (en qualsevol dels seus trams), per a l’ensenyament superior, per a la recerca, per a la transferència de coneixements.
La universitat és la peça clau de la competitivitat de la nostra economia. És d’on neix i on s’origina el valor afegit de qualsevol proposta de canvi social i econòmic. Però també és on es materialitza el mecanisme que permet l’ascens social de milers i milers de joves que trenquen la predestinació social a què els aboca el fet de néixer en un determinat context socioeconòmic.

Per això ha pres tanta importància el tema que encapçala aquesta col·laboració. Parlar de la governança de la universitat és simplement parlar de com fem aquesta institució més central en els nostres plantejaments polítics, socials i econòmics, de com li facilitem les eines perquè, d’acord amb la seva autonomia, pugui dur a terme la seva missió i la seva visió al servei del país. Però cal partir de la realitat i no pas d’apriorismes: la universitat catalana (la universitat pública, especialment) és ja una institució eficient i eficaç en la seva gran majoria de centres.

És cert que calen canvis en el sistema de governança per superar les limitacions en la presa de decisions clau amb què avui topa el sistema universitari: limitacions financeres, organitzatives, de selecció de personal i acadèmiques. Per això, caldria donar més confiança en la universitat, dotar-la d’un mecanisme que pogués compaginar el món acadèmic i el món de la gestió; d’uns organismes que, respectant la comunitat universitària, tinguessin una àmplia representació externa del món social i econòmic, que retessin comptes a la societat (al Parlament, als organismes socials i polítics) de com s’esmercen els recursos que la societat hi aboca.

Esquerra ha fet una proposta per a ser debatuda en el marc de la ponència sobre la governança universitària. Però el nostre primer convenciment és que la institució universitària no ha de ser objecte de malfiances ni d’apriorismes, sinó de confiança i de suport al bon fer de la comunitat universitària. En segon lloc, també volem deixar ben clar que creiem en l’autonomia universitària (com una necessitat intrínseca), de manera que hauríem d’ajudar a superar les limitacions que la legislació actual (en bona part generada a Madrid) imposa a la universitat. Però, finalment, i d’acord amb la mateixa comunitat universitària, cal que la societat pugui intervenir en la presa de decisions mitjançant la presència en organismes de govern de la universitat, de manera que hi hagi una autèntica rendició de comptes amb conseqüències.


Joan Badia i Pujol
Exsubdirector general de Planificació Acadèmica Universitària i de l’EEES