En aplicació de la llei 27/2013 de racionalización y sostenibilidad de la administración local, els mercats municipals deixen de ser un servei obligatori a prestar per part dels municipis de més de 5.000 habitants (article 26 LRBRL) , així com es suprimeix la reserva de servei, es a dir que siguin de titularitat exclusiva del sector públic en aquest cas l’administració local (article 86 LBRL) i perdin la seva condició de servei públic essencial, així mateix la prestació de determinats serveis per part de l’administració local queda supeditat a “l’estudi de costos” i la sostenibilitat financera de l’ajuntament.

Els mercats municipals no són només equipaments que acullen activitat econòmica, entre d’altres son canals de distribució eficient dels productes de proximitat, tenen una funció potencial d'articuladors socials; ajuden a la vertebració dels nostres barris i fan de motor comercial: son comerç urbà i de proximitat.

Però tot això justifica la dedicació i recursos econòmics dels ens locals a potenciar-los? Cal seguir defensant la seva prestació com a servei públic? Han de ser diferents els recursos públics que es dediquen a una parada d’un mercat municipal a la botiga implantada just davant del mercat, però fora del recinte?

La resposta a les preguntes es prou ample per un nou article, , en tot cas tinc clar que s’ha d’apostar per la cooperació i coordinació de l'activitat econòmica privada –comerciants (paradistes i botiguers)- amb l’administració, impulsant polítiques públiques i legislatives de foment del comerç urbà i de proximitat.

També tinc clar que no vull un model de mercats com centres comercials o un conjunt de petits restaurants, a l’estil d’alguns que ja existeixen a la ciutat de Madrid.


Marc Alegre
Vocal de la comissió sectorial de Comerç Turisme i Consum