El passat 15 de març vàrem celebrar la jornada "Un #NouPaís emprenedor. Polítiques públiques motor d'una nova economia". Una de les reflexions que m'ha fet pensar més des de llavors és una de les que va fer Sabin Azua. A l'hora de parlar dels efectes adversos d'una creixent desigualtat en renda va apuntar la necessitat d'atacar les desigualtats en el mateix moment de generació de les rendes. Perquè ens hem de limitar a polítiques redistributives via subsidis o polítiques fiscals agressives a l'hora d'abordar el problema de la desigualtat? Són precisament les políitques més efectives o eficients? Perquè no podem crear un nou marc de relacions laborals i de model d'empresa que dignifiqui el treball i el faci molt més corresponsable - tant en periodes de resultats negatius com en períodes de grans beeneficis -.

Les últimes reformes laborals no només han generat una costosíssima inseguretat laboral a empresaris i treballadors sinó que ha comportat una devaluació interna d'horitzons molt incerts. Sembla indiscutible que aquestes reformes laborals han aportat una rebaixa de costos salarials que ens ha fet guanyar algunes cotes de competitivitat i, fins i tot, poden haver afavorit la bona marxa de les exportacions.

Però a quin cost? És una política realment sostenible per ser econòmicament competitius i mantenir uns nivells dignes de benestar per tothom? En aquest sentit val la pena recordar la recent publicació de l'estudi de Josep Ginesta "Treball i transició nacional. Una oportunitat". Els nostres costos laborals i nivells de competitivitat no són equiparables ni als de la Xina ni als de Suècia (per posar dos referents prou clars i diferenciats). Però si hi ha un 'terreny de joc' que ens és més proper, és sens dubte el model de competitivitat dels països occidentals. Fins i tot des d'una perspectiva absolutament pragmàtica - si no tinguéssim en compte quin model de societat o economia volem - arribaríem a la conclusió que competir únicament en costos laborals en una economia globalitzada és una batalla perduda. Addicionalment, l'actual descens dels salaris tampoc ajuda a atenuar els perills d’una incipient deflació a la zona euro. Això vol dir que ens hem de deixar de preocupar pels costos laborals? Crec que no seria aquesta la conclusió més encertada. 

Però hauríem d'aprofitar l'oportunitat de construir un nou país per crear una nova dialèctica entre empresaris i treballadors, una nova manera d'entendre l'empresa. Aquest nou model d'empresa no ha de passar necessàriament per les figures jurídiques cooperatives, però si que hauria d'implicar en major mesura el treballador en la presa de decisions i en les conseqüències que se'n derivin. Compartir la generació de rendes no s'hauria de limitar però, a la participació del treballador en els resultats comptables de l'empresa, sinó també en l'adquisició de coneixements. Certificar l'aprenentatge que adquireix un treballador a una empresa, per exemple, pot ser una bona manera de valoritzar el capital humà de la companyia, a la vegada que podria millorar l'ocupabilitat d'aquest treballador en la mateixa o en altres empreses.

Hem de superar, per tant, el marc mental i polític dels "pactes de rendes" amb el que es fonamentaren els Pactes de la Moncloa per "pactes de competitivitat" que vinculin salaris a millores de productivitat i beneficis empresarials. En el marc d'un #NouPaís que tenim una ocasió inmillorable per a reinventar-nos. Ens hi posem?


Albert Castellanos
Secretari Nacional de Política Econòmica