Una política econòmica injusta i ineficaç
Un cop més les polítiques de demanda: monetària (tipus d’interès quasi a 0 i creixement de la creació de diners pel BCE) i fiscal (dèficits públics permanents i gran endeutament) han resultat insuficients per afrontar la principal xacra de l’actual crisi: l’atur.
Analitzem les polítiques d’oferta: el dèficit del comerç exterior espanyol va assolir proporcions gegantines en els anys previs a la crisi. Finalment, es va aconseguir un modest superàvit que sembla més un miratge que altra cosa, ja que amb l’inici de la recuperació s’està esvaint. Compràvem -i tornarem a comprar- més a la resta del mon del que li veníem (de fet gastàvem més del compte, però també preferim les coses que ens ofereix la resta del mon de les que trobem aquí). Els nostres béns i serveis no són prou competitius.
L’ajust s’ha fet amb la reducció de la despesa (fruit de la crisi i l’atur) però també dels costos (bàsicament els salarials) per abaratir els nostres productes i exportar més: la devaluació interna. Així han augmentat les exportacions que han compensat, modestament, el consum privat, el públic i les inversions. Un èxit (efímer) amb molt de patiment: aturats, contractes precaris, congelació o baixada de salaris, augment de la pobresa tot i tenir feina, ... En canvi altres partides dels costos, com són les càrregues socials o els marges empresarials, han quedat intactes i els impostos han augmentat.
Però els béns i serveis que encara produïm són més o menys els mateixos i no sembla que interessaran amb major grau que anteriorment al món... El problema rau en l’estructura productiva del país on es concentra l'ocupació (turisme,construcció-immobiliari, serveis financers, sector públic...) i aquí no s’ha fet res o quasi res amb 7 anys, ja.
On és la política industrial i d’ocupació i de foment de sectors estratègics on encara tenim possibilitats de competir amb eficiència? Clar que nous sectors vol dir també intrusos (nous lideratges) i això podria no ser ben rebut a la llotja del Bernabeu, al grup del pont aeri o al regulat Ibex35.
Amb la sortida de la crisi, si es confirma(?), el dèficit comercial tornarà, l’atur es quedarà i l’ajust dels salaris i contractes temporals també (almenys per força temps...). El deute públic utilitzat per la banca serà una llosa pel desenvolupament futur.
No hem aprés res, excepte que un ajust conjuntural que destrossa les classes mitjanes i populars i augmenta les desigualtats de forma cruel, però deixa l'estructura productiva pitjor (el supervivents del "mas de lo mismo"), i fins a la pròxima.
Josep Lluís de Villasante
Economista i professor de finances
Comissió sectorial de Política Econòmica i Financera
Analitzem les polítiques d’oferta: el dèficit del comerç exterior espanyol va assolir proporcions gegantines en els anys previs a la crisi. Finalment, es va aconseguir un modest superàvit que sembla més un miratge que altra cosa, ja que amb l’inici de la recuperació s’està esvaint. Compràvem -i tornarem a comprar- més a la resta del mon del que li veníem (de fet gastàvem més del compte, però també preferim les coses que ens ofereix la resta del mon de les que trobem aquí). Els nostres béns i serveis no són prou competitius.
L’ajust s’ha fet amb la reducció de la despesa (fruit de la crisi i l’atur) però també dels costos (bàsicament els salarials) per abaratir els nostres productes i exportar més: la devaluació interna. Així han augmentat les exportacions que han compensat, modestament, el consum privat, el públic i les inversions. Un èxit (efímer) amb molt de patiment: aturats, contractes precaris, congelació o baixada de salaris, augment de la pobresa tot i tenir feina, ... En canvi altres partides dels costos, com són les càrregues socials o els marges empresarials, han quedat intactes i els impostos han augmentat.
Però els béns i serveis que encara produïm són més o menys els mateixos i no sembla que interessaran amb major grau que anteriorment al món... El problema rau en l’estructura productiva del país on es concentra l'ocupació (turisme,construcció-immobiliari, serveis financers, sector públic...) i aquí no s’ha fet res o quasi res amb 7 anys, ja.
On és la política industrial i d’ocupació i de foment de sectors estratègics on encara tenim possibilitats de competir amb eficiència? Clar que nous sectors vol dir també intrusos (nous lideratges) i això podria no ser ben rebut a la llotja del Bernabeu, al grup del pont aeri o al regulat Ibex35.
Amb la sortida de la crisi, si es confirma(?), el dèficit comercial tornarà, l’atur es quedarà i l’ajust dels salaris i contractes temporals també (almenys per força temps...). El deute públic utilitzat per la banca serà una llosa pel desenvolupament futur.
No hem aprés res, excepte que un ajust conjuntural que destrossa les classes mitjanes i populars i augmenta les desigualtats de forma cruel, però deixa l'estructura productiva pitjor (el supervivents del "mas de lo mismo"), i fins a la pròxima.
Josep Lluís de Villasante
Economista i professor de finances
Comissió sectorial de Política Econòmica i Financera