Quan érem a les beceroles de la crisi a l’any 2008 i s’iniciaven les primeres mesures de xoc per afrontar-la, afirmàvem decididament que les crisis són cícliques, com explica la història, i que qualsevol mesura per afrontar-la també ho havia de ser.

De fet, no ens hem cansat de repetir aquesta màxima. Si les crisis són temporals, si hi haurà recuperació econòmica més o menys incipient en el curt o mig termini, perquè les reformes han de ser permanents ? Perquè les retallades en drets han de ser per sempre més ? Perquè les retallades en salaris ho han de ser ?

Sembla lògica la dinàmica que s’ha adoptat en moltes negociacions de conflictes laborals a empreses en crisi que part dels drets als que es renunciava es recuperessin quan la tempesta amainés.

Doncs ara sembla que som en temps de recuperacions. De fet, així s’entesten a sembra-ho als quatre vents alguns responsables polítics. Més enllà de la credibilitat real o no de la recuperació, i de com s’està aconseguint la recuperació, hi ha una màxima que haurem de fer servir a tenor del que diuen els portantveus de l’optimisme (no sempre responsable). La màxima és que a mesura que l’economia es recuperi, caldrà recuperar, proporcionalment, de forma progressiva, ponderada, o com es vulgui, el conjunt de drets i penyores que les classes populars han hagut i estant pagant per aquesta crisi.

Que fàcil hagués estat fer reformes amb clàusules temporals de recuperació. Clàusules que tothom entén i de sentit comú. Si hi ha riquesa, la repartim, sinó, no. Si els indicadors són favorables, fem una cosa, sinó, una altra. Però no es va fer servir aquesta part del sentit comú, i llevat d’escasses excepcions, les reformes en forma de retalls de drets socials en general s’han fixat amb caràcter permanent.

Sovint diem que la crisi l’estant pagant més els innocents que els pecadors. Doncs us imagineu un escenari en el que els pecadors recuperessin comptes de resultats indecents i els innocents seguissin vivint en l’escenari de decreixement econòmic unidireccional que se’ls imposa ? Us imagineu que seguís persistint la pinça sobre salaris i pensions ? Us imagineu que no es socialitzés la recuperació econòmica mínimament entre tots ?

Tenim reptes, la sostenibilitat i competitivitat necessària per afrontar el futur immediat ens obliga a posar bases sòlides de com cal que sigui exercida la justícia social i la redistribució de la riquesa. Però la sostenibilitat social és també una màxima en les economies més competitives d’Europa, raó per la que caldrà estar amatents a com recuperem el benestar perdut per fer rotllar nostra base, i la base de qualsevol economia; les persones.

Al Cèsar el que és del Cèsar, però al poble, el que és del poble.


Josep Ginesta
President de la comissió sectorial de Treball, Autònoms i Economia Social