Justícia tributària
Aquests últims dies hem vist com la comissió d'investigació sobre frau i evasió fiscals i corrupció política del Parlament de Catalunya començava a fer els primers passos. Els resultats d'aquesta comissió són rellevants en la mesura que ataquen un dels principals problemes socials econòmics del nostre país i, en certa manera, són un stresstest de maduresa, fiabilitat i consistència de la classe política catalana. En aquesta comissió el coordinador del Sindicat de Tècnics d'Hisenda a Catalunya, Miguel Ángel Mayo, estimava la quantitat de recursos que es deixaven d'ingressar a causa del frau entre 16.000 i 18.000 milions d'euros. Una estimació que deriva del fet que gairebé 1 de cada 4 euros (24,6%) del PIB escapa del control d'Hisenda a Catalunya.
El frau fiscal planteja, en primer lloc, un seriós problema de justícia tributària: els ingressos públics s'han de generar a partir de tres quarts de l'activitat econòmica del país. El quart restant és com si comptés amb una excempció fiscal, amb la diferència que en gaudeix qui té més facilitats o habilitats per incomplir el règim fiscal vigent, que res té a veure amb criteris d'eficiència o justícia distributiva. Només així s'explica que a casa nostra es compatibilitzin tipus impositius molt elevats a l'escena internacional i una pressió fiscal més baixa que al conjunt de països europeus: els ingressos no financers representen a Catalunya el 38,4% del PIB mentre que la mitjana de la EU17 és del 44,8%. En resum, som menys a pagar i ens toca pagar impostos més alts. O vist des d'una altra perspectiva, amb els tipus impostitius actuals hauríem de generar ingressos més elevats que ens permetrien unes prestacions públiques de més qualitat que les actuals.
Però el frau fiscal i l'anàlisi de les seves causes planteja problemes més de fons. El frau fiscal és un problema social i no merament comptable. Els determinants del frau fiscal són molt diversos: des de la mateixa definició del sistema tributari - tipus impositius, complexitat del sistema, capacitat d'inspecció, etc -, de l'actitud del contribuent - el que es coneix com a moral fiscal - o també de la relació que establim com a ciutadans amb el nostre govern. Alguns autors parlen de l'existència d'un contracte social implícit amb el govern a l'hora de pagar impostos: som més complidors si ens sentim més implicats amb l'obra de govern que estem finançant. I hi ha evidència empírica que així ho demostra i que relaciona el compliment fiscal amb la qualitat de la despesa pública o a la presència de democràcia participativa, per exemple. El frau fiscal, doncs, sol ser un senyal de baixa salut democràtica.
Les estimacions del volum de frau fiscal i economia submergida a Catalunya no difereixen gaire de les del conjunt de l'Estat. Hi podrien haver motivacions diferencials però? L'allunyament i la desafecció de molts catalans respecte l'Estat i el conjunt de les Administracions Públiques és un dels motius de pes, però no em sembla gens obvi que la constitució d'un nou país sigués una condició suficient per a la reducció dels actuals nivells de frau. Si al nou país volem atacar de forma efectiva el frau i millorar els nivells de compliment ens cal construir un govern eficient i al servei de tots. Una condició que pot semblar òbvia però que implicarà profundes reformes estrucurals: ser conservador, en el sentit més ampli del terme, no serà una alternativa vàlida.
Albert Castellanos
Secretari Nacional de Política Econòmica
El frau fiscal planteja, en primer lloc, un seriós problema de justícia tributària: els ingressos públics s'han de generar a partir de tres quarts de l'activitat econòmica del país. El quart restant és com si comptés amb una excempció fiscal, amb la diferència que en gaudeix qui té més facilitats o habilitats per incomplir el règim fiscal vigent, que res té a veure amb criteris d'eficiència o justícia distributiva. Només així s'explica que a casa nostra es compatibilitzin tipus impositius molt elevats a l'escena internacional i una pressió fiscal més baixa que al conjunt de països europeus: els ingressos no financers representen a Catalunya el 38,4% del PIB mentre que la mitjana de la EU17 és del 44,8%. En resum, som menys a pagar i ens toca pagar impostos més alts. O vist des d'una altra perspectiva, amb els tipus impostitius actuals hauríem de generar ingressos més elevats que ens permetrien unes prestacions públiques de més qualitat que les actuals.
Però el frau fiscal i l'anàlisi de les seves causes planteja problemes més de fons. El frau fiscal és un problema social i no merament comptable. Els determinants del frau fiscal són molt diversos: des de la mateixa definició del sistema tributari - tipus impositius, complexitat del sistema, capacitat d'inspecció, etc -, de l'actitud del contribuent - el que es coneix com a moral fiscal - o també de la relació que establim com a ciutadans amb el nostre govern. Alguns autors parlen de l'existència d'un contracte social implícit amb el govern a l'hora de pagar impostos: som més complidors si ens sentim més implicats amb l'obra de govern que estem finançant. I hi ha evidència empírica que així ho demostra i que relaciona el compliment fiscal amb la qualitat de la despesa pública o a la presència de democràcia participativa, per exemple. El frau fiscal, doncs, sol ser un senyal de baixa salut democràtica.
Les estimacions del volum de frau fiscal i economia submergida a Catalunya no difereixen gaire de les del conjunt de l'Estat. Hi podrien haver motivacions diferencials però? L'allunyament i la desafecció de molts catalans respecte l'Estat i el conjunt de les Administracions Públiques és un dels motius de pes, però no em sembla gens obvi que la constitució d'un nou país sigués una condició suficient per a la reducció dels actuals nivells de frau. Si al nou país volem atacar de forma efectiva el frau i millorar els nivells de compliment ens cal construir un govern eficient i al servei de tots. Una condició que pot semblar òbvia però que implicarà profundes reformes estrucurals: ser conservador, en el sentit més ampli del terme, no serà una alternativa vàlida.
Albert Castellanos
Secretari Nacional de Política Econòmica