Imaginem una persona de cinquanta anys amb excés de pes, hipertensió, colesterol elevat i molt sedentària, a qui se li proposa córrer una marató. El repte és complicat, veritat?
Ara, aquest individu, que antigament havia fet força esport, es proposa començar la seva preparació; coneix un grup que surt dos dies per setmana a caminar i el conviden a anar amb ells, però pensa que caminar és poca cosa, així que refusa i el primer dia surt al carrer i fa cinc quilòmetres corrent. Tots podem imaginar quines seran les conseqüències.

Aquesta alegoría pretén visualitzar l'estat del suport, ja sigui sentimental o racional, al sobiranisme a les Illes. Entre aquells que defensen aquest objectiu, trobem dues estratègies en confrontació: uns, independentistes que entenen que la persecució del seu objectiu es concreta en sortir al carrer a cada manifestació, amb l'estelada, cridant "I-Inde-independència"; d'altres, deixen entre parèntesi aquesta tasca apostolar i cridanera i es preocupen de les persones amb problemes: atur, pobresa energètica, accés deficient a la sanitat, manca de recursos educatius, etc. Per als primers, els segons són com els qui surten "només" a caminar i els menystenen perquè es proposen objectius massa modests. "Mai guanyaran una marató, mai no podrem resoldre els problemes de les persones si abans no assolim la independència", diuen.

Cal afegir una observació: una marató no es guanya només dient "vull guanyar". Cal entrenar-se, cal suar la samarreta. Entrenar és ingrat; guanyar és engrescador. Però per guanyar cal haver patit prèviament.

En realitat, l'enfrontament entre les dues estratègies es fictícia i només està a la imaginació dels imaginaris maratonians maximalistes.

A Catalunya ja hem vist un debat similar entre Esquerra i Iniciativa. Però aquesta disparitat d'estratègies s'ha fet present també en aquestes eleccions al Parlament Balear i, com el nostre protagonista, alguns varen creure que anar de la mà d'aquells que semblen conformar-se amb objectius més modests (millorar el finançament, gestionar les infraestructures aeroportuàries) era "poca cosa". Quin ha estat el resultat? Idò que s'han pegat la gran paparra, perquè la societat illenca, com el nostre personatge, no està encara preparat per reptes massa elevats. Amb una gran diferència: a Catalunya la societat ha assolit un punt crític d’ebullició que a les Balears encara resta molt enfora.

Em sembla molt necessari que ens mentalitzem d'una cosa: és cert que tenim pressa, i no és menys cert que el procés del Principat ens genera enveja i il·lusió, però pot passar perfectament que mai no arribem a veure unes Illes Balears no espanyoles, i que siguin els nostres fills o els nostres néts qui tinguin aquesta sort. El nostre procés podria ser ràpid, però també podria ser molt més lent del que ens agradaria. Tanmateix, això no ens ha de fer abandonar, evidentment.

Ara comença un capítol nou que passa necessàriament per un canvi a mig i llarg termini de la missió i de la visió del partit a les Illes, especialment a Mallorca. Cal reconèixer que, per arribar a guanyar una marató, hem de començar per assolir objectius infinitament més modests com, per exemple, els que podem compartir amb altres companys que, potser, es conformarien amb acabar una cursa popular.

Mai no guanyarem la sobirania només traient les estelades i cridant les nostres consignes, per molt engrescador i generador d'endorfines que sigui això. I necessitem ser conscients que va per llarg.


Lluís Segura
Secretari de Política Econòmica
Esquerra Republicana de Mallorca
@lluisegura