Una de les brames que ens llancen constantment en aquesta llarga precampanya electoral, especialment el PP, és que som immersos en una recuperació econòmica sense precedents als anals de la historia econòmica. Una recuperació que s’explica per uns índexs de recuperació de la construcció incipients, un suposat increment del consum, i especialment, per una reducció de les taxes d’atur els darrers mesos.

De fet, hauria d’estar prohibida l’eufòria –i penalitzada- a països amb taxes d’atur per sobre del 10%, i recordem que Espanya, amb un 21,18% la té de les més altes del món desenvolupat, i a Catalunya, tampoc amb masses èxits, es situa al 17,49% segons l’ EPA del tercer trimestre. De fet, Rajoy va rebre Espanya amb una taxa d’atur del 21,28%, i el deixa, gairebé, allà mateix. És a dir, fins i tot, fa riure.

Que la destrucció d’ocupació s’ha aturat és una obvietat. De fet, com quan escurem un pernil, quan hom arriba al moll de l’os poca cosa hi té a fer, i el mateix succeeix amb l’ocupació. Destruïda a marxes forçades en el període 2008-2013, poca cosa quedava ja per destruir. Però la reducció de l’atur, és a dir, el percentatge de persones que essent actives, i per tant, que estan disposades a treballar, acaben tenint una ocupació, pot tenir moltes trampes si es llegeix només a mirada de qui ens vol mostrar una Espanya d’èxit.

Si comencem per les dades base ens adonem que quan Rajoy va arribar al poder al 2011, hi havia 583.000 persones més en actiu al mercat de treball de les que hi ha ara. Per altra banda, el nombre de persones ocupades era aleshores de 435.900 persones més que actualment. Aquestes dades són prou rellevants perquè demostren en gran mesura que la reducció de l’atur no és derivada de l’increment de persones ocupades, com seria esperable, sinó per una reducció de la població activa.

Però convé afegir a aquesta anàlisi que les feines son molt més precàries i més mal pagades. Ha estat una constant en aquests anys la reducció del poder adquisitiu de les persones treballadores, que veuen com s’incrementa el cost de la vida dels serveis i subministraments més essencials mentre es congelen els seus salaris –o es redueixen-. Les dades corroboren que s’ha incrementat molt el nombre del persones que, malgrat treballar, obtenen ingressos que els situen com a pobres. De fet, s’ha gestat el concepte de treballador pobre a un país suposadament desenvolupat.

Però no només parlem de feines mal pagades, sinó de feines altament precàries. Amb un increment de la temporalitat en alguns casos, i amb un increment de més de 10 punts en els contractes de curta durada els darrers 5 anys. També s’incrementen els contractes a temps parcial, que si bé son una fórmula complementària per alguns, són al final una forma de subsistència precària per molts.

Si considerem que el treball temporal o a través d’ETT és precari, en tant que no genera estabilitat alta en les persones, també s’estima un increment de la contractació amb aquesta modalitat els darrers dos anys. De fet, les ETT es troben en el seu punt àlgid dels darrers 15 anys. Si bé varen patir la crisi de forma important, en especial, a l’any 2009, recuperen a marxes forçades la seva quota de mercat, i si bé a l’any 2014 varen situar-se les contractacions amb ETT al 17,50 % del total (al 2009 eren del 13%), es tancarà l’any 2015 apropant-se al 19%, la més alta, com es deia, dels darrers 15 anys i segurament de la història.

L’altre cara de la moneda és que mentre que les persones contractes via ETT tenien, de mitjana, 3 contractes al 2009, al 2014 en tenien 5,5. Tot un símptoma de major precarietat per un conjunt de la població.

Això demostraria, junt amb el manteniment de la contractació temporal, malgrat les reformes, i que recordem que no aconsegueix situar-se per sota del 90 % de la contractació total que es porta a terme, que es pugui estar gestant la gran paradoxa del mercat de treball espanyol. I és que mentre que varen fer-nos reformes per fer que la contractació fos indefinida i estable, han aconseguit que a més de reduir-se els salaris, prop del 25% de la contractació temporal que es realitza tingui una durada inferior als 7 dies.

En definitiva, quan parlen de recuperació, com es constata de la qualitat del mercat de treball, i com constatareu al vostre entorn i a les vostres butxaques, només la gaudeixen alguns – especialment les ETT segurament -.

Val a dir, en clau catalana, que talment com els danesos tenen un mercat de treball propi i ningú ho qüestiona, la lògica econòmica, social i geoestratègica de Catalunya justifica per si mateixa des d’un punt de vista científic el tenir-ne també un de propi. Tenint un marc de relacions laborals pròpies, podent confegir un mercat de treball propi, seríem capaços d’afrontar millor la reforma del model productiu i ajudar a superar la crisi amb igualtat de condicions a persones i poder, de forma sostenible econòmicament i social, i no amb les desigualtats que Espanya ha decidit construir.


Josep Ginesta
Secretari Nacional d'Emprenedoria i Treball