Quin hauria de ser el paper dels sindicats en la construcció de la República Catalana? (I)
En primer lloc, a ningú se li escapa que els sindicats estan patint una forta deslegitimació, amb dificultats d’adaptació i un patent descrèdit davant dels ràpids canvis que s’estan produint en el mercat laboral. La seva funció de defensa dels drets de les treballadores i els treballadors i el seu paper d’interlocutors davant de l’ocupador (sigui privat o públic) estan essent qüestionats des de molts fronts, i a vegades també des dels mateixos treballadors.
El baix nivell d’afiliacions (al voltant del 16% a Catalunya) és un viu exemple d’aquesta situació. Tanmateix, s’ha de posar en relleu que la cobertura de la negociació col·lectiva, en la qual els sindicats són actors principals, arriba a un 73% dels assalariats.
En segon lloc, és comprovable que les reformes laborals dels últims anys (impulsades tant pels governs del PSOE com del PP, amb el suport de CiU) han ampliat molt el poder de l’ocupador, cosa que ha debilitat la posició dels treballadors i dels seus representants a l’hora d’establir el marc de les relacions laborals, tant individuals com col·lectives. El mètode de la negociació col·lectiva per regular el món del treball a través d’acords i pactes s’està afeblint, i això està donant com a resultat una relació molt més individualista entre ocupador i treballador.
En tercer i últim lloc, la consolidació estructural del treball precari, discontinu i informal més que comportar una adaptació de l’estructura productiva, no ha fet sinó debilitar la posició del treballador, cada vegada més disposat a acceptar pitjors condicions. El desenllaç d’aquesta situació de precarietat està comportant que molts treballadors se situïn molt a prop de l’exclusió social. S’està acomplint allò que Hannah Arendt considerava la pitjor de les situacions que hom podria imaginar: “la perspectiva d'una societat de treball sense treball. Els treballadors sense treball, o treball precari, es converteixen així en ciutadans sense ciutadania, o en ciutadans precaris”.
El moviment sindical hauria de repensar-se per ser capaç de configurar un nou model que s’adaptés a la situació actual del món del treball; i hauria de fer-ho ja no solament en el marc nacional, sinó en el que ens determina la UE. Caldria cercar noves formes d’organització que permetin refer les relacions sociolaborals mitjançant noves configuracions d’intervenció, comunicació i participació; però sempre mantenint el principi fonamental de no renunciar a la defensa dels drets i els valors de la classe treballadora.
Mingo Meseguer
Comissió Sectorial de Fòrum Sindical
Esquerra Republicana
El baix nivell d’afiliacions (al voltant del 16% a Catalunya) és un viu exemple d’aquesta situació. Tanmateix, s’ha de posar en relleu que la cobertura de la negociació col·lectiva, en la qual els sindicats són actors principals, arriba a un 73% dels assalariats.
En segon lloc, és comprovable que les reformes laborals dels últims anys (impulsades tant pels governs del PSOE com del PP, amb el suport de CiU) han ampliat molt el poder de l’ocupador, cosa que ha debilitat la posició dels treballadors i dels seus representants a l’hora d’establir el marc de les relacions laborals, tant individuals com col·lectives. El mètode de la negociació col·lectiva per regular el món del treball a través d’acords i pactes s’està afeblint, i això està donant com a resultat una relació molt més individualista entre ocupador i treballador.
En tercer i últim lloc, la consolidació estructural del treball precari, discontinu i informal més que comportar una adaptació de l’estructura productiva, no ha fet sinó debilitar la posició del treballador, cada vegada més disposat a acceptar pitjors condicions. El desenllaç d’aquesta situació de precarietat està comportant que molts treballadors se situïn molt a prop de l’exclusió social. S’està acomplint allò que Hannah Arendt considerava la pitjor de les situacions que hom podria imaginar: “la perspectiva d'una societat de treball sense treball. Els treballadors sense treball, o treball precari, es converteixen així en ciutadans sense ciutadania, o en ciutadans precaris”.
El moviment sindical hauria de repensar-se per ser capaç de configurar un nou model que s’adaptés a la situació actual del món del treball; i hauria de fer-ho ja no solament en el marc nacional, sinó en el que ens determina la UE. Caldria cercar noves formes d’organització que permetin refer les relacions sociolaborals mitjançant noves configuracions d’intervenció, comunicació i participació; però sempre mantenint el principi fonamental de no renunciar a la defensa dels drets i els valors de la classe treballadora.
Mingo Meseguer
Comissió Sectorial de Fòrum Sindical
Esquerra Republicana