Deia en l’article del mes de maig que el moviment sindical hauria de repensar-se per ser capaç de configurar un nou model que s’adaptés a la situació actual del món del treball. Aquest repensament també és vàlid per a tractar la qüestió nacional.

Abans d’examinar el posicionament actual sobre el procés de construcció de la República Catalana que tenen alguns dels nostres sindicats més representatius, vull deixar constància de la definició que es fa del mot autodeterminació tant al DIEC2 com al DLE de la RAE (organisme gens sospitós de ser un aliat de l’independentisme català):

“Acció per la qual un poble decideix lliurement el seu futur polític. El dret dels pobles a l’autodeterminació.”
“Decisión de los ciudadanos de un territorio determinado sobre su futuro estatuto político.

En el moment actual, els principals sindicats de classe generalistes CONC (CCOO Catalunya), UGT i la USOC es posicionen dins del marc de l’anomenat dret a decidir (a parer meu, clarament un eufemisme del dret d’autodeterminació); altres sindicats de tipus sectorial, com la USTEC, també es posicionen en el mateix sentit.

A la banda dels sindicats que donen suport explícit al dret d’autodeterminació trobem la CGT (el 22 de novembre de 1985 van aprovar que un dret inalienable del poble català és el dret a l’autodeterminació) i la Intersindical CSC (a la declaració de principis també hi fan referència).

Als sindicats majoritaris CCOO i UGT se’ls ha de demanar coratge; entenc que la pluralitat d’opinions i de sensibilitats que s’hi dóna els faci ubicar-se en un estadi de prudència, però cal deixar-se d’eufemismes. El sindicalisme segueix sent molt necessari per a la construcció de la República Catalana.


Mingo Meseguer
Comissió sectorial de Fòrum Sindical
Esquerra Republicana