El mantra convencional sosté que apujar salaris fa augmentar l’atur i viceversa. Tanmateix, cap dada empírica ho corrobora. Perquè fos així, l’oferta de treball hauria d’augmentar davant els majors salaris, quelcom només factible al fals món d’alguns economistes a sou de les patronals; on els treballadors fan una lliure elecció entre oci i treball, i es van decantant pel segon només si augmenta la remuneració.

Al món real, però, les coses no van així; es treballa per necessitat i, en conseqüència, com menys es cobra per treballar, més caldrà fer-ho: es treballaran més hores, se’n faran d’extres i més membres de la família s’hauran de posar abans i per més temps a treballar. Vegi’s, a tall d’exemple, com han augmentat les segones i fins i tot les terceres ocupacions a Alemanya des que van declinar els salaris. Vegi’s, també, com la suposada Catalunya rica i plena es comporta, de fet, com una família pobre que ha d’enviar molts dels seus joves a treballar i abandonar prematurament els estudis; tot fent crònica la pobresa.

Un augment significatiu de salaris reduiria, doncs, l’oferta de treball i permetria que més joves estudiessin durant més temps, en benefici seu i de la societat en el seu conjunt!

Però les empreses, no disminuiran la seva demanda de treballadors si pugen els salaris, com afirmen els mateixos economistes esmentats a dalt? La resposta no és unívoca i depèn de l’abast de la pujada salarial. Si fos arreu del món, com de fet caldria per compensar el declivi salarial mundial iniciat els anys 80, no només augmentaria gràcies a l’augment del consum sinó que, a més, es reduiria el deute global al qual es destina bona part dels ingents guanys del capital derivats, precisament, del declivi salarial. De fet, allò que caldria per resoldre els actuals desequilibris econòmics mundials fóra, precisament, una reversió de l’esmentat declivi salarial i una distribució més equitativa de la riquesa, que, a més de més justa, fes també compatible l’equilibri oferta/demanda sense inflar bombolles de deute/crèdit.

Tanmateix, qui és el guapo que s’atreveix a sortir del carril i apujar salaris quan la resta del món no ho fa? Si és una sola empresa, es veurà desplaçada per la competència. Si és un sol país, perdrà competitivitat i veurà augmentar les importacions i disminuir les exportacions; és a dir, pot incórrer en dèficit exterior i en la necessitat de finançar-lo amb deute extern. En conseqüència, els qui estaran en millors condicions per fer-ho seran aquells països que llueixin superàvit exterior; que al capdavall és un signe “d’excés de competitivitat” i manca de demanda interna. I això afecta directament la Xina i la UE, subcampió i campió mundial del superàvit exterior. I dins la UE, Alemanya, Holanda.... i Catalunya!

Amb un superàvit comercial exterior de prop d’un 12% PIB, i un saldo per compte corrent al voltant d’un 4%, Catalunya té marge per augmentar salaris i perdre competitivitat, sense que caigui o no gaire la demanda de treball; ja que la pèrdua de demanda externa es compensaria amb l’augment de demanda interna. Alhora, la pèrdua de competitivitat-preu incentivaria les empreses a guanyar competitivitat via innovació de procés, augmentant la productivitat, o de producte, augmentant la diferenciació i el preu.

Tot plegat fa absolutament necessari i urgent l’augment salarial a Catalunya. Reduiria l’atur, la desigualtat i la pobresa, i augmentaria la qualificació professional dels treballadors i els llocs de treball, tot augmentant la innovació i el valor afegit de les empreses. Ens hi posem?

 
Jordi Angusto
Comissió sectorial de Política Econòmica i FInancera
Esquerra Republicana
economia@esquerra.cat