Treball Autònoms i Economia Social
Perillen les pensions catalanes en un estat propi?
Titulo aquesta blocada amb una pregunta que certament, en l’actual context, té difícil resposta. No pas per una qüestió estrictament tècnica, que no és el cas, sinó per la situació econòmica i la crisi.
Som immersos en una profunda crisi econòmica que si bé no qüestiona en si mateix els sistemes públics de protecció social a nivell europeu (a França han millorat la jubilació i a Finlàndia l’atur), als Països Catalans s’ha aferrat en la destrucció d’ocupació i en la generació d’atur. Recordem que en dades dels darrers trimestres, els Països Catalans en el seu conjunt ja estan en taxes d’atur per sobre de la mitjana espanyola. I és clar, aquest acarnissament de la crisi amb l’ocupació i el treball fa trontollar els sistemes de pensions, doncs estan basats en la teoria de la distribució de la riquesa i el repartiment, i on el actius, els que treballen i produeixen recursos, paguen als inactius que no produeixen o no poden produir . Per aclarir-nos, si hi ha molts aturats i molts inactius, el sistema esdevé ineficient. Hem de partir de la idea que l’actual taxa d’atur, que el contingent de desocupats, no es sostindrà en el temps – recordem que estem en taxes d’atur semblants a les que va tenir EEUU en la gran depressió -. Si aïllem la derivada de l’atur, i especialment doncs, del cost de les prestacions d’atur, que hem de considerar que és despesa relativament cíclica i temporal – malgrat s’allargui – la resposta seria afirmativa a la pregunta. Si no fos així, de fet, no tindríem un problema amb les pensions, que a Espanya representen només el 10 % del PIB, per sota de països com Alemanya que és del 13 % o França que ho és del 15 %, sinó que tindríem un problema econòmic més gruixut encara – potser com el que ja tenim, i als Països Catalans accentuat pel galopant dèficit fiscal -. De fet, fins l’any passat es varen dotar excedents del sistema de seguretat social al fons de reserva de les pensions, i no ha estat fins ara, que el creixement de les prestacions d’atur l’ha fet trontollar – no pas jubilacions o incapacitats com ens pretenen fer veure -.
Hi ha dos grans models en sistemes de pensions. Un que podríem dir de capitalització, que per ser pràctic, us diré que seria com aquell que posa els seus diners en una guardiola – o si és agosarat, a un compte bancari – i al cap del temps, quan té necessitat per edat o malaltia, el treu per subsistir, i en rep el que hi ha posat més els rèdits si s’han fet treballar els diners o s’han invertit. Un altre sistema, més solidari i col·lectivista, però alhora, més operatiu d’entrada, son els sistemes de repartiment com és el cas del model espanyol. En els sistemes de repartiment els actius, els que treballen i cotitzen, paguen unes quotes que serviran per pagar les pensions dels que han deixat de ser actius. És un sistema de solidaritat col·lectiva en el que sota els principis d’equitat, justícia i distribució es generen uns drets a percebre pensions en funció d’anys de treball, import cotitzat, i altres variables tant complexes com es vulgui. En aquest sistema, la tresoreria real ingressos-despeses esdevé fonamental, i com deia, els actius paguen els passius.
Si esdevinguéssim un nou Estat, per bé que podríem exigir legítimament una part de l’anomenada “guardiola de les pensions” que resta en el Fons de Reserva instituït fa ja uns anys (i invertit bàsicament en deute espanyol contravenint la normativa de pensions nacional i internacional al meu entendre), aquesta no seria necessària per fer viable el nostre propi sistema de pensions. Si ens basem en dades històriques, els darrers anys, fins i tot després de l’inici de la crisi al 2008, s’han generat excedents del sistema a partir de l’existència de més ingressos per quotes que despeses en el sistema, tant a nivell estatal com en territori català. Això faria possible fins i tot reconèixer drets anteriors a tots els actuals pensionistes, doncs els ingressos, en situació estable, son superiors a les despeses. En base a aquesta dada d’economia ràpida i de “faves comptades”, i també, a que els ingressos financers i d’altres partides no de quotes son testimonials, podem afirmar que si el nou estat iniciés un sistema de pensions de repartiment, i de nou, podria ser viable en relació directament proporcional a la que ho sigui el sistema de pensions espanyol, i en tot cas, al que ho sigui qualsevol sistema de pensions en un context de crisi econòmica i d’atur. D’altra banda, ja he explicat altres vegades i de diferents formes, que soc dels que creu que la greu crisi que pateixen els Països Catalans en el seu conjunt, té una relació directa amb l’espoli fiscal que es deriva d’un excessiu dèficit fiscal.
Josep Ginesta
President de la comissió sectorial de Treball, Autònoms i Economia Social
treball@esquerra.org
Som immersos en una profunda crisi econòmica que si bé no qüestiona en si mateix els sistemes públics de protecció social a nivell europeu (a França han millorat la jubilació i a Finlàndia l’atur), als Països Catalans s’ha aferrat en la destrucció d’ocupació i en la generació d’atur. Recordem que en dades dels darrers trimestres, els Països Catalans en el seu conjunt ja estan en taxes d’atur per sobre de la mitjana espanyola. I és clar, aquest acarnissament de la crisi amb l’ocupació i el treball fa trontollar els sistemes de pensions, doncs estan basats en la teoria de la distribució de la riquesa i el repartiment, i on el actius, els que treballen i produeixen recursos, paguen als inactius que no produeixen o no poden produir . Per aclarir-nos, si hi ha molts aturats i molts inactius, el sistema esdevé ineficient. Hem de partir de la idea que l’actual taxa d’atur, que el contingent de desocupats, no es sostindrà en el temps – recordem que estem en taxes d’atur semblants a les que va tenir EEUU en la gran depressió -. Si aïllem la derivada de l’atur, i especialment doncs, del cost de les prestacions d’atur, que hem de considerar que és despesa relativament cíclica i temporal – malgrat s’allargui – la resposta seria afirmativa a la pregunta. Si no fos així, de fet, no tindríem un problema amb les pensions, que a Espanya representen només el 10 % del PIB, per sota de països com Alemanya que és del 13 % o França que ho és del 15 %, sinó que tindríem un problema econòmic més gruixut encara – potser com el que ja tenim, i als Països Catalans accentuat pel galopant dèficit fiscal -. De fet, fins l’any passat es varen dotar excedents del sistema de seguretat social al fons de reserva de les pensions, i no ha estat fins ara, que el creixement de les prestacions d’atur l’ha fet trontollar – no pas jubilacions o incapacitats com ens pretenen fer veure -.
Hi ha dos grans models en sistemes de pensions. Un que podríem dir de capitalització, que per ser pràctic, us diré que seria com aquell que posa els seus diners en una guardiola – o si és agosarat, a un compte bancari – i al cap del temps, quan té necessitat per edat o malaltia, el treu per subsistir, i en rep el que hi ha posat més els rèdits si s’han fet treballar els diners o s’han invertit. Un altre sistema, més solidari i col·lectivista, però alhora, més operatiu d’entrada, son els sistemes de repartiment com és el cas del model espanyol. En els sistemes de repartiment els actius, els que treballen i cotitzen, paguen unes quotes que serviran per pagar les pensions dels que han deixat de ser actius. És un sistema de solidaritat col·lectiva en el que sota els principis d’equitat, justícia i distribució es generen uns drets a percebre pensions en funció d’anys de treball, import cotitzat, i altres variables tant complexes com es vulgui. En aquest sistema, la tresoreria real ingressos-despeses esdevé fonamental, i com deia, els actius paguen els passius.
Si esdevinguéssim un nou Estat, per bé que podríem exigir legítimament una part de l’anomenada “guardiola de les pensions” que resta en el Fons de Reserva instituït fa ja uns anys (i invertit bàsicament en deute espanyol contravenint la normativa de pensions nacional i internacional al meu entendre), aquesta no seria necessària per fer viable el nostre propi sistema de pensions. Si ens basem en dades històriques, els darrers anys, fins i tot després de l’inici de la crisi al 2008, s’han generat excedents del sistema a partir de l’existència de més ingressos per quotes que despeses en el sistema, tant a nivell estatal com en territori català. Això faria possible fins i tot reconèixer drets anteriors a tots els actuals pensionistes, doncs els ingressos, en situació estable, son superiors a les despeses. En base a aquesta dada d’economia ràpida i de “faves comptades”, i també, a que els ingressos financers i d’altres partides no de quotes son testimonials, podem afirmar que si el nou estat iniciés un sistema de pensions de repartiment, i de nou, podria ser viable en relació directament proporcional a la que ho sigui el sistema de pensions espanyol, i en tot cas, al que ho sigui qualsevol sistema de pensions en un context de crisi econòmica i d’atur. D’altra banda, ja he explicat altres vegades i de diferents formes, que soc dels que creu que la greu crisi que pateixen els Països Catalans en el seu conjunt, té una relació directa amb l’espoli fiscal que es deriva d’un excessiu dèficit fiscal.
Josep Ginesta
President de la comissió sectorial de Treball, Autònoms i Economia Social
treball@esquerra.org