Asfíxia financera, l'estratègia per a la intervenció política
El procés d’involució competencial impulsat pel govern del PP i que sota l’excusa de la crisi econòmica i financera està comportant la intervenció de les administracions públiques de l’Estat i la seva recentralització política està tenint en els ajuntaments un banc de proves “privilegiat” que sovint passa massa desapercebut.
Un clar exemple de laminació de l’autonomia municipal es va produir el mes de febrer quan l’Estat va constituir un mecanisme de pagament als proveïdors dels ajuntaments, que els obligava a demanar un crèdit ICO per fer front a les factures pendents de pagament. Unes factures, cal recordar-ho, que estaven pendents no necessàriament per una mala gestió (que, evidentment, en alguns casos s’havia donat), sinó per un infrafinançament crònic de les hisendes locals agreujat en el cas català pel dèficit fiscal i els impagaments i retallades en el finançament d’alguns serveis per part de la Generalitat.
Es va presentar, a més, com un instrument per injectar liquiditat a PIMES i autònoms, però la realitat ha demostrat que els grans beneficiats d’aquests pagaments han estat les grans empreses proveïdores de serveis i d’obra pública i, a més, es va obligar als ajuntaments a presentar un pla d’ajust a 10 anys vista que garantís el retorn del préstec contret. S’obligava als ajuntaments a endeutar-se, tan si volien com si no, i es condicionava l’actuació de futurs consistoris encara no escollits, intervenint i limitant les seves finances i, per tant, la seva capacitat d’actuació política.
En paral·lel, a més, ja s’ha anunciat que els consistoris que no compleixen aquest pla o que no puguin demostrar capacitat de finançament dels seus serveis veuran com se’ls retira la “potestat” d’exercir-los. Qüestionant, doncs, la viabilitat financera dels ajuntaments, s’ha passat a anunciar el full de ruta a seguir: supressió de “petits” municipis, l’assumpció de serveis per part de les diputacions i, finalment, la reforma de la llei per limitar (clarificar, diuen) les competències municipals.
De les finances, doncs, a la política. L’estratègia del govern del PP és clara: ofeguen financerament l’autonomia política, obliguen a demanar els rescats a les administracions “territorials” i els concedeixen l’ajut a canvi de la intervenció política, recuperant, eliminant o laminant les seves competències. I en els propers mesos tot sembla indicar que l’estratègia anirà a més. A nivell local el procés ja ha començat i lluny queda aquella eterna voluntat de redefinir el sistema de finançament dels ens locals. Què passarà, doncs, amb altres eternes voluntats de pactes fiscals?
Josep Maria Jové
President de la comissió sectorial de Política Econòmica i Financera
economia@esquerra.org
Un clar exemple de laminació de l’autonomia municipal es va produir el mes de febrer quan l’Estat va constituir un mecanisme de pagament als proveïdors dels ajuntaments, que els obligava a demanar un crèdit ICO per fer front a les factures pendents de pagament. Unes factures, cal recordar-ho, que estaven pendents no necessàriament per una mala gestió (que, evidentment, en alguns casos s’havia donat), sinó per un infrafinançament crònic de les hisendes locals agreujat en el cas català pel dèficit fiscal i els impagaments i retallades en el finançament d’alguns serveis per part de la Generalitat.
Es va presentar, a més, com un instrument per injectar liquiditat a PIMES i autònoms, però la realitat ha demostrat que els grans beneficiats d’aquests pagaments han estat les grans empreses proveïdores de serveis i d’obra pública i, a més, es va obligar als ajuntaments a presentar un pla d’ajust a 10 anys vista que garantís el retorn del préstec contret. S’obligava als ajuntaments a endeutar-se, tan si volien com si no, i es condicionava l’actuació de futurs consistoris encara no escollits, intervenint i limitant les seves finances i, per tant, la seva capacitat d’actuació política.
En paral·lel, a més, ja s’ha anunciat que els consistoris que no compleixen aquest pla o que no puguin demostrar capacitat de finançament dels seus serveis veuran com se’ls retira la “potestat” d’exercir-los. Qüestionant, doncs, la viabilitat financera dels ajuntaments, s’ha passat a anunciar el full de ruta a seguir: supressió de “petits” municipis, l’assumpció de serveis per part de les diputacions i, finalment, la reforma de la llei per limitar (clarificar, diuen) les competències municipals.
De les finances, doncs, a la política. L’estratègia del govern del PP és clara: ofeguen financerament l’autonomia política, obliguen a demanar els rescats a les administracions “territorials” i els concedeixen l’ajut a canvi de la intervenció política, recuperant, eliminant o laminant les seves competències. I en els propers mesos tot sembla indicar que l’estratègia anirà a més. A nivell local el procés ja ha començat i lluny queda aquella eterna voluntat de redefinir el sistema de finançament dels ens locals. Què passarà, doncs, amb altres eternes voluntats de pactes fiscals?
Josep Maria Jové
President de la comissió sectorial de Política Econòmica i Financera
economia@esquerra.org