Sovint, quan sentim parlar de recerca i innovació, obviem els principals actors de la pel·lícula: el personal investigador. Solem conèixer la problemàtica dels professionals de determinats camps, en canvi, quin és el camí del personal investigador no és massa conegut.

Quan prens la decissió de dedicar-te a la recerca, un cop acabes l'educació superior passes a formar part de l'anomenat 3r cicle. En aquesta etapa que pot durar mínim 3 anys, un cop decidit quin projecte desenvoluparàs, pots aconseguir finançament (mitjançant beques) per poder dedicar-te exclusivament a aquest projecte. Actualment, aquestes dotacions econòmiques van minvant i resulta cada cop més complicat accedir a aquesta formació investigadora inicial. El resultat de l'etapa culmina en la defensa de la tesi doctoral i la possessió del títol de Doctor (PhD: Philosophical Doctor). I, a partir d'aquí, comença un camí llarg i tortuós fins aconseguir una estabilitat laboral. Per acabar de formar-se, amb finançament temporal (en forma de diversos contractes post-doctorals) et permeten desenvolupar-te científicament i poder aconseguir un bon CV. Aquest, serà la base per sol·licitar finançament per als teus propis projectes i intentar tenir un contracte estable amb el centre al que pertanys. Actualment, aquestos contractes cada cop són menys i la inestabilitat laboral s'accentua. Sense dubte, aquesta temporalitat a l'etapa post-doctoral siga un motiu a avaluar en la decissió per continuar la carrear científica.

Així doncs, davant la reducció de la inversió de la recerca aquesta, a banda d'afectar el número de projectes també s'afecta la carrera científica de milers de persones. I per ser un país capdavanter necessitem tenir un gruix de personal investigador format per generar la riquesa intel·lectual que requereix el país.


Empar Crespo
Vocal de Política Municicpal de la comissió sectorial d'Universitats, Recerca i Innovació