Treball Autònoms i Economia Social
Precaritzar per crear ocupació juvenil?
En la línia de propostes de rebaixa del benestar i dels drets laborals que ha emprès el Partit Popular com a recepta per resoldre l’atur galopant en què s’ha entrat, i que es va iniciar amb la Reforma Laboral de l’any passat, s’ha llençat un paquet de mesures de suport a l’ocupació jove i l’emprenedoria.
És cert que una situació d’atur juvenil inconfessable com l’existent, que supera amb escreix el de qualsevol país desenvolupat, exigeix mesures extraordinàries, i segurament, agosarades. La reforma laboral contenia una revisió dels contractes formatius, el gran fracàs de l’estat espanyol en matèria d’ocupació juvenil. De fet, per més reformes que s’han fet dels anys 80 cap aquí, mai han aconseguit que els contractes formatius, que en lògica de mercat de treball espanyol, haurien de ser els veritables contractes d’aterratge al mercat de treball pels joves, passessin del 8-9 % del total de contractes formalitzats. La causa és la pèssima regulació que han gestat al seu voltant, però sobretot, l’estigmatització i burocratització que tradicionalment els ha envoltat, especialment els de formació i/o aprenentatge. En tot cas, aquest gran fracàs, s’ha perpetuat i ha conviscut en les canonades d’entrada de joves al mercat de treball, i és clar, en situació de crisi, això esdevé encara més accentuat.
Hi hagut un debat de fons al voltant de si hi havia d’haver contractació específica de joves al mercat de treball. De fet, alguns moviments juvenils, amb un criteri no del tot desencertat creuen que la figura del jove al mercat de treball està estigmatitzada, com podria passar amb la de la dona, i crear figures de contractació específiques, que són a voltes, més precàries, acaba perpetuant un tracte desigual i injust. No obstant, entre perpetuar diferències, i crear sinèrgies de discriminació positiva per afavorir la inserció laboral de joves, doncs segurament hi ha el sentit comú de crear models de contractació que garantint drets essencials i bàsics en funció del perfil del jove, permetin que les empreses puguin, davant del cost d’oportunitat de la incorporació, decidir triar el potencial d’un jove amb trajectòria de llarg recorregut, i veure-ho com una inversió, en comptes de percebre-ho com un risc i un cost pel temps que pot tardar en ser productiu per la empresa pel procés de capacitació o formació inicial que puguin haver de destinar-hi.
És difícil de determinar quin seria el punt mig, però segur que hi ha infinites opcions de millora en quan a drets salarials i de protecció social al resultat de les reformes plantejades. S’han d’impulsar reformes que comportin alguns sacrificis compartits segurament, aquest és el nou paradigma, però no com ha succeït en la proposta del govern espanyol, que acaben donant la raó als que veuen les diferenciacions en la contractació per generar ocupació com la perpetuació de la precarització juvenil al mercat de treball. No es tracta de fer veure que s’ha triar entre atur o precarietat, que és el discurs que sembla imposar el Partit Popular i la dreta europea en les reformes de la contractació. Això seria molt espuri, i més tractant-se dels nostres joves, aquells que ens han de garantir un futur millor.
Entre un extrem i l’altre hi ha opcions més raonables que les proposades, amb les que la contractació temporal no esdevingui, encara, més precària pels nostres joves. Les bonificacions és una opció, recuperant sistemes d’altres moments que havien donat resultats positius. Allargar la temporalitat de contractes, o fer més eventuals els contractes a joves amb l’anomenat contracte de “primera ocupació jove”, són precisament posar el dit a la llaga. Convindria segurament apostar per millorar de forma considerable els incentius a la contractació estable per la via de bonificacions, o per la via de contractes indefinits amb indemnitzacions progressives més enllà de les vigents ens algunes modalitats. I per descomptat, qualsevol política que es propugni per la via dels anomenats “minijobs” o contractes de compatibilització de treball-formació, s’ha d’acompanyar de plans d’orientació real i de seguiment per professionals d’aquest camp, doncs del contrari, som davant d’una gran farsa i un nínxol de precarietat, que no oblidem s’expressa amb dades de major atur a posteriori, però també, i aquesta és més alarmant, de major sinistralitat laboral.
Josep Ginesta
President de la comissió sectorial de Treball, Autònoms i Economia Social
És cert que una situació d’atur juvenil inconfessable com l’existent, que supera amb escreix el de qualsevol país desenvolupat, exigeix mesures extraordinàries, i segurament, agosarades. La reforma laboral contenia una revisió dels contractes formatius, el gran fracàs de l’estat espanyol en matèria d’ocupació juvenil. De fet, per més reformes que s’han fet dels anys 80 cap aquí, mai han aconseguit que els contractes formatius, que en lògica de mercat de treball espanyol, haurien de ser els veritables contractes d’aterratge al mercat de treball pels joves, passessin del 8-9 % del total de contractes formalitzats. La causa és la pèssima regulació que han gestat al seu voltant, però sobretot, l’estigmatització i burocratització que tradicionalment els ha envoltat, especialment els de formació i/o aprenentatge. En tot cas, aquest gran fracàs, s’ha perpetuat i ha conviscut en les canonades d’entrada de joves al mercat de treball, i és clar, en situació de crisi, això esdevé encara més accentuat.
Hi hagut un debat de fons al voltant de si hi havia d’haver contractació específica de joves al mercat de treball. De fet, alguns moviments juvenils, amb un criteri no del tot desencertat creuen que la figura del jove al mercat de treball està estigmatitzada, com podria passar amb la de la dona, i crear figures de contractació específiques, que són a voltes, més precàries, acaba perpetuant un tracte desigual i injust. No obstant, entre perpetuar diferències, i crear sinèrgies de discriminació positiva per afavorir la inserció laboral de joves, doncs segurament hi ha el sentit comú de crear models de contractació que garantint drets essencials i bàsics en funció del perfil del jove, permetin que les empreses puguin, davant del cost d’oportunitat de la incorporació, decidir triar el potencial d’un jove amb trajectòria de llarg recorregut, i veure-ho com una inversió, en comptes de percebre-ho com un risc i un cost pel temps que pot tardar en ser productiu per la empresa pel procés de capacitació o formació inicial que puguin haver de destinar-hi.
És difícil de determinar quin seria el punt mig, però segur que hi ha infinites opcions de millora en quan a drets salarials i de protecció social al resultat de les reformes plantejades. S’han d’impulsar reformes que comportin alguns sacrificis compartits segurament, aquest és el nou paradigma, però no com ha succeït en la proposta del govern espanyol, que acaben donant la raó als que veuen les diferenciacions en la contractació per generar ocupació com la perpetuació de la precarització juvenil al mercat de treball. No es tracta de fer veure que s’ha triar entre atur o precarietat, que és el discurs que sembla imposar el Partit Popular i la dreta europea en les reformes de la contractació. Això seria molt espuri, i més tractant-se dels nostres joves, aquells que ens han de garantir un futur millor.
Entre un extrem i l’altre hi ha opcions més raonables que les proposades, amb les que la contractació temporal no esdevingui, encara, més precària pels nostres joves. Les bonificacions és una opció, recuperant sistemes d’altres moments que havien donat resultats positius. Allargar la temporalitat de contractes, o fer més eventuals els contractes a joves amb l’anomenat contracte de “primera ocupació jove”, són precisament posar el dit a la llaga. Convindria segurament apostar per millorar de forma considerable els incentius a la contractació estable per la via de bonificacions, o per la via de contractes indefinits amb indemnitzacions progressives més enllà de les vigents ens algunes modalitats. I per descomptat, qualsevol política que es propugni per la via dels anomenats “minijobs” o contractes de compatibilització de treball-formació, s’ha d’acompanyar de plans d’orientació real i de seguiment per professionals d’aquest camp, doncs del contrari, som davant d’una gran farsa i un nínxol de precarietat, que no oblidem s’expressa amb dades de major atur a posteriori, però també, i aquesta és més alarmant, de major sinistralitat laboral.
Josep Ginesta
President de la comissió sectorial de Treball, Autònoms i Economia Social