Treball Autònoms i Economia Social
De la renda mínima a la plena activitat
Hi ha governants que diuen veure llum al final del túnel. No és el cas de les institucions europees que ens diuen que fins al 2015 no hi haurà crèdit a les famílies ni a les empreses i que, anant bé, no serà fins aleshores que es crearà ocupació neta. Tampoc la veuen les 217 mil persones que viuen en famílies amb tots els membres a l’atur.
La crisi ja fa cinc anys que dura i els seus efectes van més enllà de les xifres de l’atur. Cada mes més aturats han esgotat el subsidi, avui ja són prop del 40% i les reformes introduïdes contra els drets laborals fan que si la feina arriba és menys remunerada, amb menys drets a prestacions, més temporal i discontinua.
Primer, les emergències
En un planeta on el petit continent europeu concentra el 50% de la despesa social, molts economistes i sociòlegs situen la plena ocupació com un somni inassolible. Avui, el petit marge de maniobra que tinguem cal utilitzar-lo en suport dels més febles, en els darrers dels darrers al mercat laboral: els beneficiaris de la renda mínima d’inserció.
Urgeix una acció immediata per a incloure totes les persones que tenen la renda mínima aprovada i no la reben perquè el pressupost estava bloquejat des del 2011. Els deutes amb els més febles, primer. I així ho hem acordat: eliminar llista d’espera dins el 2013. Com també un important increment per al 2014 per arribar a més persones, pagar endarreriments i donar una resposta a les persones a qui, després de cinc anys al programa de la renda mínima no han assolit la inserció.
De l’exclusió a l’activitat
La recuperació de l’ocupació trigarà, però la recuperació de l’activitat hauria de ser més a prop. El canvi tecnològic i l’afebliment del compromís dels ocupadors amb els seus ocupats generen un mapa inestable on àmplies capes poden quedar fora del mercat laboral en un moment o altre de la seva vida. Ja no es pot parlar de ‘casos laborals’ i ‘casos socials’: tots podem ser un dels primers i, si la cosa dura, acabar sent les dues coses. Tampoc hauríem de parlar de ‘casos cronificats’, tothom pot tornar al treball o, al menys, a l’activitat.
Les polítiques per a l’ocupació i les socials han de ser un continu. Amb qualsevol persona primer cal buscar la inserció laboral en el mercat ordinari i si tenim èxit, perfecte. Sinó, cal intentar-ho en un lloc de treball poc subvencionat. I sinó, en un de més subvencionat. I si, tampoc ens en sortim, en una activitat remunerada d’interès per a la comunitat. Per a cada usuari de la renda mínima hem de fer un itinerari personal d’inserció i, per què no?, fer-lo des de l’òptica del servei d’ocupació. En tothom cal posar esperança.
Cinc anys de crisi també han estat cinc anys embarrancats per molta gent, anys de nul·les oportunitats per als més exclosos. I, per tant, un pèssim aprenentatge vital. Per això hem de tornar a donar confiança i dignitat i lligar formació i inserció a allò que més busquen els usuaris de la renda mínima: una feina (subvencionada) i un salari, que es pretén que acabi en una renovació laboral (poc o gens subvencionada) o en el pitjor dels casos, no perdre la prestació que es tenia. Ara començaran els primers 800. I quan acabin repetiran 1500 persones més. I 1500 més al cap de sis mesos. I així seguint.
Cap a un canvi de model
Però un cop ateses les emergències i remoguda la situació dels ‘crònics’, hem de canviar el model de rendes socials per a fer un continu actiu entre allò social i allò laboral. Per recuperar el dret subjectiu a la inserció social, laboral i a disposar d’uns ingressos mínims. I per ordenar el munt de prestacions econòmiques diferents que hi ha, gestionades per administracions i departaments, per ser més eficients i més justos.
Cal deixar de pensar en l’exclusió com un fet lligat a un segment marginal i entendre que tothom en pot sortir, però que també són (som) molts els que podrien(m) necessitar un ajut en algun moment de la vida. Treballar sota el principi de dignitat i ciutadania, d’inclusió social mitjançant la participació en la vida social valorada. Mitjançant el treball: o plena ocupació o plena activitat.
Oriol Amorós
Vocalia de Política Parlamentària
Comissió sectorial de Treball, Autònoms i Economia Social
La crisi ja fa cinc anys que dura i els seus efectes van més enllà de les xifres de l’atur. Cada mes més aturats han esgotat el subsidi, avui ja són prop del 40% i les reformes introduïdes contra els drets laborals fan que si la feina arriba és menys remunerada, amb menys drets a prestacions, més temporal i discontinua.
Primer, les emergències
En un planeta on el petit continent europeu concentra el 50% de la despesa social, molts economistes i sociòlegs situen la plena ocupació com un somni inassolible. Avui, el petit marge de maniobra que tinguem cal utilitzar-lo en suport dels més febles, en els darrers dels darrers al mercat laboral: els beneficiaris de la renda mínima d’inserció.
Urgeix una acció immediata per a incloure totes les persones que tenen la renda mínima aprovada i no la reben perquè el pressupost estava bloquejat des del 2011. Els deutes amb els més febles, primer. I així ho hem acordat: eliminar llista d’espera dins el 2013. Com també un important increment per al 2014 per arribar a més persones, pagar endarreriments i donar una resposta a les persones a qui, després de cinc anys al programa de la renda mínima no han assolit la inserció.
De l’exclusió a l’activitat
La recuperació de l’ocupació trigarà, però la recuperació de l’activitat hauria de ser més a prop. El canvi tecnològic i l’afebliment del compromís dels ocupadors amb els seus ocupats generen un mapa inestable on àmplies capes poden quedar fora del mercat laboral en un moment o altre de la seva vida. Ja no es pot parlar de ‘casos laborals’ i ‘casos socials’: tots podem ser un dels primers i, si la cosa dura, acabar sent les dues coses. Tampoc hauríem de parlar de ‘casos cronificats’, tothom pot tornar al treball o, al menys, a l’activitat.
Les polítiques per a l’ocupació i les socials han de ser un continu. Amb qualsevol persona primer cal buscar la inserció laboral en el mercat ordinari i si tenim èxit, perfecte. Sinó, cal intentar-ho en un lloc de treball poc subvencionat. I sinó, en un de més subvencionat. I si, tampoc ens en sortim, en una activitat remunerada d’interès per a la comunitat. Per a cada usuari de la renda mínima hem de fer un itinerari personal d’inserció i, per què no?, fer-lo des de l’òptica del servei d’ocupació. En tothom cal posar esperança.
Cinc anys de crisi també han estat cinc anys embarrancats per molta gent, anys de nul·les oportunitats per als més exclosos. I, per tant, un pèssim aprenentatge vital. Per això hem de tornar a donar confiança i dignitat i lligar formació i inserció a allò que més busquen els usuaris de la renda mínima: una feina (subvencionada) i un salari, que es pretén que acabi en una renovació laboral (poc o gens subvencionada) o en el pitjor dels casos, no perdre la prestació que es tenia. Ara començaran els primers 800. I quan acabin repetiran 1500 persones més. I 1500 més al cap de sis mesos. I així seguint.
Cap a un canvi de model
Però un cop ateses les emergències i remoguda la situació dels ‘crònics’, hem de canviar el model de rendes socials per a fer un continu actiu entre allò social i allò laboral. Per recuperar el dret subjectiu a la inserció social, laboral i a disposar d’uns ingressos mínims. I per ordenar el munt de prestacions econòmiques diferents que hi ha, gestionades per administracions i departaments, per ser més eficients i més justos.
Cal deixar de pensar en l’exclusió com un fet lligat a un segment marginal i entendre que tothom en pot sortir, però que també són (som) molts els que podrien(m) necessitar un ajut en algun moment de la vida. Treballar sota el principi de dignitat i ciutadania, d’inclusió social mitjançant la participació en la vida social valorada. Mitjançant el treball: o plena ocupació o plena activitat.
Oriol Amorós
Vocalia de Política Parlamentària
Comissió sectorial de Treball, Autònoms i Economia Social