L’any 1986, quan vam entrar a la UE, els ajuts de la Política Agrària Comuna (PAC) s’atorgaven a la producció, el 1992 van passar a ser ajuts directes per superfície en funció del conreu, per evolucionar el 2003 cap als ajuts per superfície desconnectats (sense considerar el conreu), en què la referència dels imports dels ajuts eren els imports rebuts durant el període anterior.

En la PAC pel període 2014-2020 ha mirat d’establir un sistema d’ajuts que la legitimin més, si és que fa falta, davant la societat. I per això ha establert un sistema d’ajuts, distribuïts en capes, molt diferent al que hi havia fins ara i, si es fa bé, més objectiu tant per la societat com pel productor.

De totes maneres, donar legitimitat als ajuts davant la societat és treure’ls objectivitat econòmica ja que al perdre la referència de la producció i de la superfície, la referència que queda és la històrica, que és el que s’ha cobrat en el període anterior, i aquí és on els Estats Membres (EM) no volen cedir ja que els afecta al total del pressupost i ningú no vol que li retallin.

És a partir d’aquest moment en què els EM guanyen poder i només permeten a Brussel·les establir les grans orientacions de la PAC, quedant-se per ells la definició de l’aplicació. No recorda allò de “Tu fes les lleis que jo faré els reglaments” ?

Així, en la PAC actual, els EM podran acabar de definir qui és agricultor actiu, i per tant, qui té dret a rebre ajut i qui no, quines condicions s’han de complir per a rebre’ls, quin pressupost es destina a cada tipus d’ajuts, etc. Definicions que fan que les condicions i drets dels agricultors siguin diferents en funció de l’EM on visquin.

Per tant, es confirma, en aquesta última reforma, que la Política Agrària Comuna Europea és pot considerar política agrària però de comuna i Europea cada vegada ho és menys.


Oriol Anson i Fradera
Comissió sectorial d'Agricultura, Ramaderia i Pesca