Per una #novaEuropa
Avui és el primer dia de campanya de les eleccions europees que se celebraran el proper 25 de maig. Un bon dia, doncs, per reflexionar sobre el sentit del nostre paper a Europa en clau de passat, present i sobretot de futur, també en clau econòmica.
Ens convé agafar una perspectiva que vagi més enllà de l’actual crisi per comprendre què significa la nostra integració al mercat europeu. Des de la adhesió a la Comunitat Econòmica Europea de 1986, Catalunya ha experimentat dues millores econòmiques notables: hem anat convergint en renda per càpita amb la mitjana dels europeus (som més rics, de mitjana) i hem obert radicalment la nostra economia i les nostres empreses a la resta de mercats europeus més enllà de les fronteres espanyoles (ens ha permès ser més competitius, en línies generals). Catalunya, doncs, ha tret com a mínim dos rèdits molt positius de la seva integració europea.
Ara bé, l’actual crisi econòmica iniciada el 2008 no només ha fet aflorar les nostres pròpies debilitats, sinó que ens ha fet ser conscient de les del conjunt del projecte europeu. La contracció del crèdit a la nostra economia ens ha fet adonar de dues coses: que teníem una economia massa sobreendeutada i a la vegada massa poc productiva. Potser no havíem estat prou capaços de créixer d’una manera prou intel·ligent o prou sostenible. I ens n’hem adonat d’això dins d’una Unió Europea molt preocupada pels seus equilibris financers interns però aparentment no tant preocupada amb els interessos de la majoria dels seus ciutadans. La correcció de les crisis de sobreendeutament i les reestructuracions dels sectors financers han semblat avantposar-se als objetius de recuperació econòmica i protecció dels segments més febles de la nostra societat. Què podíem esperar d’una Unió Europea cimentada amb forts interessos econòmics però encara massa febles fonaments polítics?
Invalida això el projecte europeu? Des d’Esquerra Republicana pensem que no, ans el contrari. Hi ha reptes de país importantíssims, com la lluita contra la desigualtat i l’exclusió social o la preservació d’estructures de benestar, que podem abordar amb moltes més garanties des d’un marc europeu. Però sí que ens cal canviar la Unió Europea i tornar-la posar en mans dels ciutadans. I això passa també per un canvi de rumb i una major unitat d’acció en la política econòmica duta a terme fins el moment. Un Acord Europeu pel Deute que faci compatible el seu retorn amb la generació de nou creixement i ocupació, la unió fiscal i una aposta molt més decidida pel gravamen conjunt de les transaccions financeres o una aposta europea per la reindustrialització en són algun dels seus eixos més crítics que podreu trobar exposats de forma més extensa al nostre programa (http://www.noupais.eu/web/downloads/programa-electoral.pdf).
Perquè volem un #NouPaís, però també una #NovaEuropa que valgui molt més la pena!
Ens convé agafar una perspectiva que vagi més enllà de l’actual crisi per comprendre què significa la nostra integració al mercat europeu. Des de la adhesió a la Comunitat Econòmica Europea de 1986, Catalunya ha experimentat dues millores econòmiques notables: hem anat convergint en renda per càpita amb la mitjana dels europeus (som més rics, de mitjana) i hem obert radicalment la nostra economia i les nostres empreses a la resta de mercats europeus més enllà de les fronteres espanyoles (ens ha permès ser més competitius, en línies generals). Catalunya, doncs, ha tret com a mínim dos rèdits molt positius de la seva integració europea.
Ara bé, l’actual crisi econòmica iniciada el 2008 no només ha fet aflorar les nostres pròpies debilitats, sinó que ens ha fet ser conscient de les del conjunt del projecte europeu. La contracció del crèdit a la nostra economia ens ha fet adonar de dues coses: que teníem una economia massa sobreendeutada i a la vegada massa poc productiva. Potser no havíem estat prou capaços de créixer d’una manera prou intel·ligent o prou sostenible. I ens n’hem adonat d’això dins d’una Unió Europea molt preocupada pels seus equilibris financers interns però aparentment no tant preocupada amb els interessos de la majoria dels seus ciutadans. La correcció de les crisis de sobreendeutament i les reestructuracions dels sectors financers han semblat avantposar-se als objetius de recuperació econòmica i protecció dels segments més febles de la nostra societat. Què podíem esperar d’una Unió Europea cimentada amb forts interessos econòmics però encara massa febles fonaments polítics?
Invalida això el projecte europeu? Des d’Esquerra Republicana pensem que no, ans el contrari. Hi ha reptes de país importantíssims, com la lluita contra la desigualtat i l’exclusió social o la preservació d’estructures de benestar, que podem abordar amb moltes més garanties des d’un marc europeu. Però sí que ens cal canviar la Unió Europea i tornar-la posar en mans dels ciutadans. I això passa també per un canvi de rumb i una major unitat d’acció en la política econòmica duta a terme fins el moment. Un Acord Europeu pel Deute que faci compatible el seu retorn amb la generació de nou creixement i ocupació, la unió fiscal i una aposta molt més decidida pel gravamen conjunt de les transaccions financeres o una aposta europea per la reindustrialització en són algun dels seus eixos més crítics que podreu trobar exposats de forma més extensa al nostre programa (http://www.noupais.eu/web/downloads/programa-electoral.pdf).
Perquè volem un #NouPaís, però també una #NovaEuropa que valgui molt més la pena!