Treball Autònoms i Economia Social
Nou aval del TC a la Reforma Laboral del PP
El darrer i definitiu aval que ha atorgat aquesta setmana el Tribunal Constitucional a la Reforma Laboral endegada pel PP a l’any 2012 i avalada, entre d’altres, per CIU, ens recorda quin és el model econòmic, i mercat de treball, que al seu dia varen imaginar per l’Espanya postcrisi.
De fet, si una cosa es pot constatar són que els presagis que a la seva promulgació es vaticinaven, s’han confirmat. I és que el canvi de pesos en la negociació col·lectiva, que partia del principi de la preservació dels drets assolits, l’automaticitat i sovint uniteralitat d’algunes mesures emprades per les empreses, i la persistent taxa record d’atur, han afavorit una major precarització del mercat de treball, així com una devaluació dels salaris i polítiques socials generals a la majoria d’empreses – allò que en diuen les retribucions indirectes -. Un mercat, en definitiva, asiatitzat. No només per la davallada de salaris i costos laborals en general, sinó per les baixes garanties i qualitat de la contractació de l’ocupació que es crea.
Un model econòmic caracteritzat per la producció a baix preu a canvi de poques o baixes garanties en la contraprestació de treball per preu, o temps per diner. Però en el fons, un model que Espanya, ha pogut triar, exercint allò del Dret a Decidir quin model volia pels seus ciutadans i pel seu futur.
En el nostre cas, no hem pogut triar. De fet, en una anàlisi objectiva del nostre potencial econòmic, geolocalització i mercat de treball, pocs o cap economista receptaria un model de baix cost. La batalla pel preu i baixos costos perduda d’ençà de la globalització, pel cas de Catalunya, i en general, Països Catalans, ho és més de perduda. Si poguéssim exercir el Dret a Decidir sobre el nostre futur econòmic, si tinguéssim la sobirania adient per fer-ho, i que passaria per ser sobirans dels nostres recursos i disposar de les competències bàsiques en polítiques d’ocupació, mercat de treball i en general, econòmiques, hauríem de triar un model productiu propi dels països del primer món. Aquells països que inverteixen en les persones del present per assegurar l’economia del futur. Aquells països que aposten per garantir el valor afegit i competitivitat invertint en estructures d’estat que assegurin persones que lluitin per garantir el cercle virtuós.
D’ençà de la reforma laboral doncs, som més lluny que mai del model òptim per garantir prosperitat al nostre país. I hi som més lluny que mai perquè també sabem que qualsevol opció per poder desencallar la desconcentració de polítiques que permetessin un conjunt de propostes adaptades al nostre territori – la flexibilitat territorial – és una missió impossible que també, el mateix Tribunal Constitucional s’encarrega tenallar, com també ha fet amb els drets de les persones treballadores.
L’assignatura pendent però, i passant pàgina a la Catalunya autonòmica, és dotar-nos de l’Estructura pròpia per dibuixar un mercat de treball que pugui garantir el dret (i el deure) a l’ocupabilitat de les persones. Una estructura que no pot quedar amb la proposta de Llei del SOC que l’any passat es va endegar. Som en una altra pantalla del joc per assegurar el futur. Ara toca lligar polítiques actives, passives, ocupabilitat, serveis públics, i totes aquelles estructures que, un país normal i, no tant petit, necessitaria per exercir la seva llibertat amb garanties.
Josep Ginesta
President de la comissió sectorial de Treball, Autònoms i Economia Social
De fet, si una cosa es pot constatar són que els presagis que a la seva promulgació es vaticinaven, s’han confirmat. I és que el canvi de pesos en la negociació col·lectiva, que partia del principi de la preservació dels drets assolits, l’automaticitat i sovint uniteralitat d’algunes mesures emprades per les empreses, i la persistent taxa record d’atur, han afavorit una major precarització del mercat de treball, així com una devaluació dels salaris i polítiques socials generals a la majoria d’empreses – allò que en diuen les retribucions indirectes -. Un mercat, en definitiva, asiatitzat. No només per la davallada de salaris i costos laborals en general, sinó per les baixes garanties i qualitat de la contractació de l’ocupació que es crea.
Un model econòmic caracteritzat per la producció a baix preu a canvi de poques o baixes garanties en la contraprestació de treball per preu, o temps per diner. Però en el fons, un model que Espanya, ha pogut triar, exercint allò del Dret a Decidir quin model volia pels seus ciutadans i pel seu futur.
En el nostre cas, no hem pogut triar. De fet, en una anàlisi objectiva del nostre potencial econòmic, geolocalització i mercat de treball, pocs o cap economista receptaria un model de baix cost. La batalla pel preu i baixos costos perduda d’ençà de la globalització, pel cas de Catalunya, i en general, Països Catalans, ho és més de perduda. Si poguéssim exercir el Dret a Decidir sobre el nostre futur econòmic, si tinguéssim la sobirania adient per fer-ho, i que passaria per ser sobirans dels nostres recursos i disposar de les competències bàsiques en polítiques d’ocupació, mercat de treball i en general, econòmiques, hauríem de triar un model productiu propi dels països del primer món. Aquells països que inverteixen en les persones del present per assegurar l’economia del futur. Aquells països que aposten per garantir el valor afegit i competitivitat invertint en estructures d’estat que assegurin persones que lluitin per garantir el cercle virtuós.
D’ençà de la reforma laboral doncs, som més lluny que mai del model òptim per garantir prosperitat al nostre país. I hi som més lluny que mai perquè també sabem que qualsevol opció per poder desencallar la desconcentració de polítiques que permetessin un conjunt de propostes adaptades al nostre territori – la flexibilitat territorial – és una missió impossible que també, el mateix Tribunal Constitucional s’encarrega tenallar, com també ha fet amb els drets de les persones treballadores.
L’assignatura pendent però, i passant pàgina a la Catalunya autonòmica, és dotar-nos de l’Estructura pròpia per dibuixar un mercat de treball que pugui garantir el dret (i el deure) a l’ocupabilitat de les persones. Una estructura que no pot quedar amb la proposta de Llei del SOC que l’any passat es va endegar. Som en una altra pantalla del joc per assegurar el futur. Ara toca lligar polítiques actives, passives, ocupabilitat, serveis públics, i totes aquelles estructures que, un país normal i, no tant petit, necessitaria per exercir la seva llibertat amb garanties.
Josep Ginesta
President de la comissió sectorial de Treball, Autònoms i Economia Social