TTIP, més que un acord comercial
Les negociacions iniciades per l’establiment de l’Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió (conegut per l’acrònim anglès TTIP) han generat en els últims mesos una forta controvèrsia. I si ho han fet és probablement perquè no únicament s’està debatent sobre la conveniència d’un acord comercial entre EEUU i la UE per a la rebaixa de barreres aranzelàries i (especialment) no aranzelàries sinó sobre quelcom que va més enllà. I és precisament per la complexitat d’aquest debat que com a partit, a través del nostre diputat Jordi Solé, vàrem portar aquest debat al Parlament amb la contribució d’experts en el tema de perfil i sensibilitat diverses.
Aquest és un debat que als catalans ens agafa particularment a contrapeu. I és que la negociació del TTIP arrosega tots els dubtes i els passius que anat acumulant el projecte de construcció europea. A les dificultats de consolidar una unitat política més sòlida (la prova més evident fou l’intent d’aprovació d’un text constitucional el 2004) i la desconfiança generada per la pobra capacitat de resposta política de les institucions europees a l’actual crisi econòmica, els catalans hi sumem la manca d'interlocució directa de la que disposa qualsevol estat membre. Cal tenir en compte aquests elements de context per entendre no només les desconfiances que generen les actuals negociacions sinó també perquè aquest procés el lidera EEUU i no la UE.
Què comportaria l’aprovació del TTIP? És difícil saber-ho amb precisió: per la dificultat de preveure els seus múltiples efectes i perquè encara no s’ha arribat a cap acord definitiu. És innegable que un accés més lliure al mercat nord-americà pot suposar una nova finestra d’oportunitat per les nostres empreses. EEUU és el segon mercat consumidor del món després d’Europa, actualment amb un creixement superior al nostre i on les nostres empreses hi tenen un cert potencial de creixement (hi exportem menys que a Suïssa!). Un accés més franc al mercat nord-americà suposa una oportunitat per estimular la demanda exterior, amb un previsible efecte positiu sobre l’activitat econòmica de les nostres empreses i la seva capacitat per generar nous llocs de treball.
Ara bé, un acord comercial sempre té dues cares. I també suposa obrir els nostres mercats a les empreses nord-americanes: empreses que presenten uns nivells de productivitat substancialment superiors al de les empreses europees, espanyoles i catalanes. Cal preguntar-nos en primer lloc si podem fer front amb condicions a aquesta competència: recordem que la integració a la Comunitat Econòmica Europea el 1986 també generava molts temors a l’empresa catalana i les conseqüències han estat globalment positives. I en segon lloc, quin preu estem disposats a pagar com a societat per ser més competitius: la capacitat d’EEUU de rebaixar un 66% els seus costos energètics o ser especialment exitós en la contenció dels seus costos laborals no és fruit de la casualitat sinó d’optar per un determinat model de desenvolupament. Amb les seves virtuts i els seus defectes, però que potser no és el mateix que l’europeu. Recordem, per exemple, que EEUU no ratifica fins a 70 convenis de l’Organització Internacional del Treball (OIT) entre els que hi consten aspectes com la llibertat sindical o la lluita contra la discriminació laboral.
Tot i que és cert que hi ha mencions explícites - als articles 8 i 9 de l’actual redactat - que demanen un respecte als models de desenvolupament sostenible i als marcs legislatius establerts per les diferents cambres de representació, sovint la lliure competència sol ser menys visible però més efectiva a l’hora de definir quins són els models de desenvolupament social i econòmic vigents. Potser la gran paradoxa amb la que ens trobem és que estem negociant un acord que condicionarà el nostre model de desenvolupament futur quan encara no hem estat capaç de consensuar-ne un d’europeu que sigui prou creïble.
Oposar-se a un acord del qual encara s’estan negociant elements essencials pot ser precipitat –el procediment a seguir per a la resolució de conflictes entre empreses i estats signants, per exemple, encara ha de ser objecte d’un profund debat – però el que és absolutament exigible és que la negociació es faci en un marc de màxima transparència i respecte pels qui en serem els principals afectats: el conjunt de la ciutadania. I potser una de les maneres més eficaces per aconseguir-ho és exercir plenament, també en aquest àmbit, el nostre dret a decidir. Si estem tots d’acord que el TTIP pot condicionar el nostre desenvolupament futur, no seria normal que l’acabéssimm ratificant, si s’escau, entre tots?
Albert Castellanos
Secretari Nacional de Política Econòmica
Aquest és un debat que als catalans ens agafa particularment a contrapeu. I és que la negociació del TTIP arrosega tots els dubtes i els passius que anat acumulant el projecte de construcció europea. A les dificultats de consolidar una unitat política més sòlida (la prova més evident fou l’intent d’aprovació d’un text constitucional el 2004) i la desconfiança generada per la pobra capacitat de resposta política de les institucions europees a l’actual crisi econòmica, els catalans hi sumem la manca d'interlocució directa de la que disposa qualsevol estat membre. Cal tenir en compte aquests elements de context per entendre no només les desconfiances que generen les actuals negociacions sinó també perquè aquest procés el lidera EEUU i no la UE.
Què comportaria l’aprovació del TTIP? És difícil saber-ho amb precisió: per la dificultat de preveure els seus múltiples efectes i perquè encara no s’ha arribat a cap acord definitiu. És innegable que un accés més lliure al mercat nord-americà pot suposar una nova finestra d’oportunitat per les nostres empreses. EEUU és el segon mercat consumidor del món després d’Europa, actualment amb un creixement superior al nostre i on les nostres empreses hi tenen un cert potencial de creixement (hi exportem menys que a Suïssa!). Un accés més franc al mercat nord-americà suposa una oportunitat per estimular la demanda exterior, amb un previsible efecte positiu sobre l’activitat econòmica de les nostres empreses i la seva capacitat per generar nous llocs de treball.
Ara bé, un acord comercial sempre té dues cares. I també suposa obrir els nostres mercats a les empreses nord-americanes: empreses que presenten uns nivells de productivitat substancialment superiors al de les empreses europees, espanyoles i catalanes. Cal preguntar-nos en primer lloc si podem fer front amb condicions a aquesta competència: recordem que la integració a la Comunitat Econòmica Europea el 1986 també generava molts temors a l’empresa catalana i les conseqüències han estat globalment positives. I en segon lloc, quin preu estem disposats a pagar com a societat per ser més competitius: la capacitat d’EEUU de rebaixar un 66% els seus costos energètics o ser especialment exitós en la contenció dels seus costos laborals no és fruit de la casualitat sinó d’optar per un determinat model de desenvolupament. Amb les seves virtuts i els seus defectes, però que potser no és el mateix que l’europeu. Recordem, per exemple, que EEUU no ratifica fins a 70 convenis de l’Organització Internacional del Treball (OIT) entre els que hi consten aspectes com la llibertat sindical o la lluita contra la discriminació laboral.
Tot i que és cert que hi ha mencions explícites - als articles 8 i 9 de l’actual redactat - que demanen un respecte als models de desenvolupament sostenible i als marcs legislatius establerts per les diferents cambres de representació, sovint la lliure competència sol ser menys visible però més efectiva a l’hora de definir quins són els models de desenvolupament social i econòmic vigents. Potser la gran paradoxa amb la que ens trobem és que estem negociant un acord que condicionarà el nostre model de desenvolupament futur quan encara no hem estat capaç de consensuar-ne un d’europeu que sigui prou creïble.
Oposar-se a un acord del qual encara s’estan negociant elements essencials pot ser precipitat –el procediment a seguir per a la resolució de conflictes entre empreses i estats signants, per exemple, encara ha de ser objecte d’un profund debat – però el que és absolutament exigible és que la negociació es faci en un marc de màxima transparència i respecte pels qui en serem els principals afectats: el conjunt de la ciutadania. I potser una de les maneres més eficaces per aconseguir-ho és exercir plenament, també en aquest àmbit, el nostre dret a decidir. Si estem tots d’acord que el TTIP pot condicionar el nostre desenvolupament futur, no seria normal que l’acabéssimm ratificant, si s’escau, entre tots?
Albert Castellanos
Secretari Nacional de Política Econòmica