Treball Autònoms i Economia Social

Salaris dignes a una Europa Social

Una de les xacres contra la que haurem de lluitar amb fermesa els propers anys després dels efectes que la crisi ha deixat sobre el mercat de treball és la de les desigualtats.

Desigualtats en l’eix precarietat-estabilitat, però sobretot, en els salaris i les diferències entre els que més cobren i els que menys cobren. Per lluitar contra les desigualtats salarials hi ha diferents opcions, però una, de prou neutre i admesa internacionalment és la de la fixació d’un salari mínim digne.

Al context d’Europa, que sovint és més dels Estats i els interessos que de les persones, ja des de l’any 1961 hi ha la Carta Social Europea, que s’assumeix total o parcialment per part dels Estats membres. Aquest tractat, que es circumscriu com a instrument de drets humans, també és conegut com a Carta de Turí, i el seu darrer text, conegut com la Carta Social Europea (revisada) data de 1996 i conté un total de 31 drets socials i de la salut que els Estats europeus haurien d’acomplir, entre d’altres, el dret al treball, la sindicació, negociació col·lectiva, però també la protecció de menors, assistència social i mèdica, etc.
Aquests drets, han de ser considerats com a principis inspiradors de les polítiques públiques dels Estats membres, i haurien de ser l’aspiració de protecció social en el mig termini. De fet, aquesta carta, tot i datar de l’any 1961, conté amb les seves revisions el gruix del que coneixem com l’Europa Social. La violació del seu contingut per part d’un Estat no dona accés al Tribunal Europeu dels Drets Humans (potser la cirereta que li faltaria), sinó al Comitè Europeu de Drets Socials que no emet sentències vinculants sinó recomanacions i conclusions.

Espanya és part de la Carta Social Europea de 1961 i del Protocol de 1988, però no de la revisió de 1996, pendent de ser ratificada, segurament per que faria aflorar l’increment de forces contradiccions amb la legislació interna, ja que al text revisat s’hi recull el dret a la protecció enfront la insolvència empresarial, a la dignitat en el treball, d’informació i consultes (ara minvats), igualtat d’oportunitats, protecció enfront la pobresa, entre d’altres.

No obstant, el text ratificat de 1961 conté l’article 4 en que volia posar l’accent. Aquest article reconeix el dret a rebre una retribució equitativa, recollint que per fer-ho possible les parts es comprometen a reconèixer, entre d’altres, el dret a que els treballadors tinguin un remuneració suficient que els proporcioni a ells i a les seves famílies un nivell de vida digna.

Si bé, aquesta expressió de “vida digna” pot ser interpretat de forma diferent en funció del lloc i del moment, o fins i tot, esdevé una expressió oberta, el Consell d’Europa va considerar que la interpretació d’aquest precepte havia de ser que garanteix un nivell de vida digna el salari que sigui com a mínim el 60% del salari mitjà de l’Estat membre.

Portant aquesta xifra a les dades actuals de Catalunya, estimant que el salari mitjà es situa al voltant dels 22.100,00 euros bruts, podríem considerar que l’aplicació d’aquest precepte, comportaria que el salari mínim en correspondència amb l’Europa Social hauria de ser de 13.260,00 euros bruts anuals.
Com és sabut i conegut, de fet, i palpat per milers de treballadors, Espanya no compleix aquest precepte, ni tampoc se li espera que ho faci, malgrat l’excelsa i amenaçadora europeïtat que professen.

És evident que els estàndards de vida a Catalunya son incompatibles amb el salari mínim espanyol que apliquem actualment, allunyat del fonament social que recull la Carta Social Europea, i per això, i per defensar una sortida catalana de la crisi i de la crisi de les desigualtats a la que ens enfrontem, convindria fixar en el curt termini un salari mínim conseqüent amb els estàndards de vida dignes que defensa Europa.

El programa electoral de Junts Pel Sí, recollia la fixació del salari mínim català d’acord amb els estàndards de la Carta Social Europea, que encaixa en aquesta premissa.

La celeritat en poder desplegar-ho, dependrà, certament, de la que siguem capaços de donar al full de ruta nacional, doncs no s’escapa a ningú que la regulació del salari mínim català serà més senzill si disposem d’un marc català de relacions laborals que amb plenes competències ho pugui blindar.


Josep Ginesta
Secretari Nacional d'Emprenedoria i Treball