Política Econòmica

Salari mínim (de ciutat?)

Josep Lluís de Villasante
Josep Lluís de Villasante

Malgrat que l'evidència empírica recent ho contradigui, els que critiquen la redefinició a l'alça del salari mínim -com un salari fixat externament al propi mercat laboral- basen els seus arguments en la teoria econòmica d'ortodòxia neoliberal, que detesta qualsevol factor que entorpeixi el lliure joc (més aparent que real) entre l'oferta i la demanda. Alerten, no del risc, sinó d'un mecanisme automàtic que farà incrementar l'atur, així com dels seus possibles efectes negatius sobre l'ocupació juvenil.

Cal tenir molt en compte, però, que el salari mínim no s'estableix per un sol empresari sinó per a tots (almenys d'un sector i/o d'un territori). Si tots els empresaris de restauració, per exemple, apugen els seus preus (i traslladen als consumidors l'increment salarial), l'impacte sobre cada empresa serà molt minso, perquè els clients només podran triar entre pagar més o anar menys als restaurants. En el pitjor del casos, la demanda de restauració podria disminuir i també el nombre de treballadors del sector, però els diners disponibles pel conjunt de la població serien els mateixos que abans de la pujada del salari mínim.

L'efecte més gran previsible és que es redueixi el nombre de llocs de treball de baixa qualificació. Ara bé, que es redueixin els llocs de treball poc qualificats no vol dir necessàriament que s'incrementi l'atur. Si es puja el salari mínim, potser podria haver-hi menys cambrers (cosa gens clara), però llavors hi haurà més consum en altres sectors i possibles nous de llocs de treball associats. Tal i com assenyala Miquel Puig en el seu recent i molt recomanable llibre “Un bon país no és un país low cost”: les dades disponibles mostren que com més alt és el salari mínim de les feines poc qualificades, més baixa és la desocupació (Suïssa 3,4%, Àustria 5%, França 10%, Espanya 23%). Lògicament, la productivitat és el que permet absorbir, sense problemes, salaris més alts.

El salari mínim empeny les millores de productivitat: l'empresari no paga mai per sobre del valor que aporta el treballador (productivitat marginal). Si el salari és més elevat: o no el contractarà, o farà que el treballador aporti més (majors coneixements). Addicionalment, pot organitzar l'empresa d'altra manera amb majors mitjans, equipaments i tecnologia, i/o , alternativament, sempre pot augmentar els preus dels productes. No és versemblant pensar en empresaris que subsidiïn treballadors, i menys en forma massiva i atemporal...

Que els salaris baixos siguin molt baixos, en canvi, estimula la creació de llocs de treball de baixa qualificació, cosa que tampoc beneficia la població autòctona, perquè rarament estan disposats a acceptar les condicions (excepte en casos de necessitat extrema) que sí estan disposats a acceptar els immigrants. Com s'ha demostrat a Espanya, crear una gran nombre de llocs de treball de baixa qualificació no és gens equivalent a reduir l'atur, però sí que té un efecte crida, via flux migratori, de gent que només pot ocupar aquests tipus de llocs, la qual cosa acaba tenint un efecte directe sobre el benestar col·lectiu i empobreix, encara més, la població autòctona de baixa qualificació (“working poors”) per l'augment de l'oferta de treball de baixa qualificació.

L'existència d'un salari mínim més elevat desencoratja l'efecte crida de treballadors poc qualificats i millora les possibilitats de la població autòctona de trobar feina pel previsible augment dels llocs de treball de qualificació mitjana. Si els empresaris han de pagar un salari més elevat, exigiran major productivitat i, per tant, més formació i experiència. D'altra banda, si les aptituds del treballador justifiquen mantenir-lo a la plantilla, també és un estímul per formar-los dins de l'empresa. Addicionalment, és un desestímul a l'abandonament escolar prematur justificat amb el malauradament popular: per què he de seguir estudiant, si no hi ha feines de qualificació mitjana?

D'altra banda, no hi ha cap raó econòmica perquè el salari mínim hagi de ser igual a tot Espanya (a Catalunya diferents estudis estimen que hauria d'estar a l'entorn els 14.000€ anuals), ja que la unitat real del mercat de treball no ha existit mai enlloc (ni en l'interior de les empreses, ni en l'extinta URSS), ans al contrari. El que sí s'ha de tenir molt en compte alhora de fixar nous salaris mínims, es l'òptica i el tracte diferent que mereixen els sectors que no estan amenaçats pel comerç internacional (restauració, perruqueries o geriàtrics, p.e.) dels que sí ho estan (agricultura i industria, fonamentalment). El turisme és un cas intermig, ja que es veu afectat per la competència internacional, però alhora contempla béns difícilment substituïbles d'un sol cop com l'espai natural, el clima o els béns culturals, per la qual cosa es pot permetre un significatiu recorregut a l'alça en relació amb el valor aportat.

Si bé sembla bastant poc discutible que un salari mínim excessivament elevat redueix el nombre de llocs de treball, les experiències recents als EUA -del seu pla Federal, estatal i local sobre els augments del salaris mínims per zones demostren empíricament que no han tingut efectes mesurables sobre l'ocupació o les hores treballades. Els costos del salari mínim han estat absorbits ràpidament per la reducció de la rotació dels treballadors, les millores en el rendiment i els petits augments (d'un sol cop) en els preus dels restaurants, per exemple. D'altra banda, la despesa addicional per part dels treballadors amb salaris baixos i les seves famílies actua com a estímul econòmic a les economies locals.

Les activitats que exigeixen pagar salaris tan baixos, com el salari mínim espanyol actual, són parasitàries i redueixen el nivell de vida col·lectiu. L'ajustament del salari mínim a nivells desitjables, segons els models productius i els nivells de vida locals, ha de ser progressiu i previsible (per ajudar a acomodar-se a les noves regles) i discriminar l'ajust entre sectors i territoris per tal de retribuir dignament les persones poc qualificades (i evitar els “working poor” i els possibles efectes free rider), regular la immigració, evitar les subvencions a costa del benestar col·lectiu, estimular la productivitat i millorar l'equitat de la nostra societat. Iniciatives com el salari mínim de ciutat poden afavorir-les, tot esperant la seva concreció a la ciutat de Barcelona...


Josep Lluís de Villasante
Comissió sectorial de Política Eocnòmica