Creixement i lluita pel deute
Si no hi ha creixement i , de moment, el que tenim és decreixement, els molt endeutats (famílies, empreses, estats) considerats de forma agregada no podran pagar el deute. Per què?
Perquè el diner té un preu i es diu tipus d'interès. Quan es rep un préstec de 100€ amb un interès, de per exemple del 5% a pagar en un any, al final de l’any s’hauran de pagar 105€ (100€ de retorn de capital i 5€ d'interessos). És a dir, amb els 100 € s’ha d'aconseguir un patrimoni (a valor de mercat) o una renda estalviada acumulada a final de l’any d’import igual o superior a 105 €. Si això no és així, no es pot ni tornar el préstec, ni satisfer els interessos en la seva totalitat. La inflació sostinguda ajuda als endeutats a tornar els deutes encara que –lògicament- no agrada als inversors, que veuen com els seus retorns es dilueixen en termes reals.
El tipus d'interès necessita de l'eficiència econòmica en les decisions; es a dir, del creixement de rendes i patrimonis perquè tot plegat funcioni. Necessita del creixement amb una inflació controlada per tenir una economia pròspera. Però si -com ens passa ara- hi ha decreixement (la demanda i la inversió cauen vertiginosament, els valors immobiliaris s’enfonsen, les empreses venen menys, creix l'atur fins a nivells estratosfèrics, es redueixen les rendes i els ingressos públics cauen pel precipici), el deute i els seus interessos esdevenen impagables.
Les retallades públiques forcen -com sigui- que el deute no creixi més i intenten assegurar el pagament dels interessos. El FMI va presentar a mitjans d'octubre a una reunió conjunta amb el BM les seves previsions d'evolució futura de l'economia mundial. La pregunta és: en quan es redueix el creixement per una retallada de despesa pública?
El requadre 1.1 (ja famós) de l'informe World Economic Outlook, signat per Olivier Blanchard i Daniel Leigh relaciona l'efecte multiplicador de la despesa pública sobre el creixement del PIB. Les seves estimacions el situen entre el 0,9 i el 1,7 segons el casos. En la majoria de casos el situen per sobre de l'1,4. Es a dir, per cada euro en que es retalla la despesa pública, el PIB es redueix almenys en 1,4 euros, amb el corresponent efecte sobre les vendes, l'ocupació, etc. L’efecte de l’ajust públic és devastador. Les retallades contribueixen decisivament a la reducció de la demanda, a una menor renda disponible, a la quasi desaparició de la inversió privada i al deteriorament de les infraestructures públiques. Un cercle viciós que ennegreix les expectatives futures i empeny a la preferència per la liquiditat dels que tenen un racó estalviat.
L'única sortida que actualment ens queda és exportar béns o persones (que esdevenen immigrants) a països amb demanda solvent. Però l'exportació de béns i de persones ha de créixer exponencialment i de forma molt ràpida. S'exporten béns i persones competitius (els guanys de competitivitat triguen, però els més joves, inquiets i preparats marxen ràpidament a la recerca d'un futur...) i mentrestant ens anem empetitint...
S'està produint una lluita pel deute, pel patrimoni i per les rendes. En els extrems es situen el jubilat alemany, el dentista belga o el farmacèutic català (que tenen diners estalviats en dipòsits o invertits en diferents actius financers) i els endeutats (que no poden satisfer el deute ni els interessos). Això tant val a nivell micro (gent a punt de ser desnonada o ja desnonada i els bancs que no van tenir cura de donar hipoteques), o a nivell macro (entre els països del nord i del sud d'Europa). Cal pensar en les cèdules hipotecàries en mans dels bancs i el fons d'inversió dels països del nord.
Han fallat estrepitosament molts bancs i ex-caixes i també els reguladors. Els bancs per no tenir cura del risc: ni dels inversors (preferents, cèdules hipotecàries), ni dels endeutats (hipoteques, préstecs promotors). La CNMV, el BE i el govern d’Espanya no han fet res, ni abans ni després del 2008, per posar una mica d’ordre: han mantingut la llei hipotecària i han permès Frankensteins com les participacions preferents.
La qüestió és qui s'engalta les pèrdues produïdes per la mala gestió de bancs, de reguladors i del govern d’Espanya. Tant els estalviadors com els endeutats estan patint, tot i que de forma desigual.
Es escandalós que només es rescatin bancs ineficients i no persones. Ningú del BE i de la CNMV, ni cap alt dirigent bancari de primer nivell, serà inhabilitat o anirà a la presó? (La seva responsabilitat és pública i tots en patim les conseqüències.)
Josep Lluís de Villasante
Comissió sectorial de Política Econòmica i i Financera
Perquè el diner té un preu i es diu tipus d'interès. Quan es rep un préstec de 100€ amb un interès, de per exemple del 5% a pagar en un any, al final de l’any s’hauran de pagar 105€ (100€ de retorn de capital i 5€ d'interessos). És a dir, amb els 100 € s’ha d'aconseguir un patrimoni (a valor de mercat) o una renda estalviada acumulada a final de l’any d’import igual o superior a 105 €. Si això no és així, no es pot ni tornar el préstec, ni satisfer els interessos en la seva totalitat. La inflació sostinguda ajuda als endeutats a tornar els deutes encara que –lògicament- no agrada als inversors, que veuen com els seus retorns es dilueixen en termes reals.
El tipus d'interès necessita de l'eficiència econòmica en les decisions; es a dir, del creixement de rendes i patrimonis perquè tot plegat funcioni. Necessita del creixement amb una inflació controlada per tenir una economia pròspera. Però si -com ens passa ara- hi ha decreixement (la demanda i la inversió cauen vertiginosament, els valors immobiliaris s’enfonsen, les empreses venen menys, creix l'atur fins a nivells estratosfèrics, es redueixen les rendes i els ingressos públics cauen pel precipici), el deute i els seus interessos esdevenen impagables.
Les retallades públiques forcen -com sigui- que el deute no creixi més i intenten assegurar el pagament dels interessos. El FMI va presentar a mitjans d'octubre a una reunió conjunta amb el BM les seves previsions d'evolució futura de l'economia mundial. La pregunta és: en quan es redueix el creixement per una retallada de despesa pública?
El requadre 1.1 (ja famós) de l'informe World Economic Outlook, signat per Olivier Blanchard i Daniel Leigh relaciona l'efecte multiplicador de la despesa pública sobre el creixement del PIB. Les seves estimacions el situen entre el 0,9 i el 1,7 segons el casos. En la majoria de casos el situen per sobre de l'1,4. Es a dir, per cada euro en que es retalla la despesa pública, el PIB es redueix almenys en 1,4 euros, amb el corresponent efecte sobre les vendes, l'ocupació, etc. L’efecte de l’ajust públic és devastador. Les retallades contribueixen decisivament a la reducció de la demanda, a una menor renda disponible, a la quasi desaparició de la inversió privada i al deteriorament de les infraestructures públiques. Un cercle viciós que ennegreix les expectatives futures i empeny a la preferència per la liquiditat dels que tenen un racó estalviat.
L'única sortida que actualment ens queda és exportar béns o persones (que esdevenen immigrants) a països amb demanda solvent. Però l'exportació de béns i de persones ha de créixer exponencialment i de forma molt ràpida. S'exporten béns i persones competitius (els guanys de competitivitat triguen, però els més joves, inquiets i preparats marxen ràpidament a la recerca d'un futur...) i mentrestant ens anem empetitint...
S'està produint una lluita pel deute, pel patrimoni i per les rendes. En els extrems es situen el jubilat alemany, el dentista belga o el farmacèutic català (que tenen diners estalviats en dipòsits o invertits en diferents actius financers) i els endeutats (que no poden satisfer el deute ni els interessos). Això tant val a nivell micro (gent a punt de ser desnonada o ja desnonada i els bancs que no van tenir cura de donar hipoteques), o a nivell macro (entre els països del nord i del sud d'Europa). Cal pensar en les cèdules hipotecàries en mans dels bancs i el fons d'inversió dels països del nord.
Han fallat estrepitosament molts bancs i ex-caixes i també els reguladors. Els bancs per no tenir cura del risc: ni dels inversors (preferents, cèdules hipotecàries), ni dels endeutats (hipoteques, préstecs promotors). La CNMV, el BE i el govern d’Espanya no han fet res, ni abans ni després del 2008, per posar una mica d’ordre: han mantingut la llei hipotecària i han permès Frankensteins com les participacions preferents.
La qüestió és qui s'engalta les pèrdues produïdes per la mala gestió de bancs, de reguladors i del govern d’Espanya. Tant els estalviadors com els endeutats estan patint, tot i que de forma desigual.
Es escandalós que només es rescatin bancs ineficients i no persones. Ningú del BE i de la CNMV, ni cap alt dirigent bancari de primer nivell, serà inhabilitat o anirà a la presó? (La seva responsabilitat és pública i tots en patim les conseqüències.)
Josep Lluís de Villasante
Comissió sectorial de Política Econòmica i i Financera