Treball Autònoms i Economia Social
El repte és millorar l’ocupabilitat de les persones (no només resoldre l’atur)
Quan hom observa les dades d’atur arreu del món, ens adonem que acostuma a existir una relació directa entre Estats amb altes inversions en polítiques actives d’ocupació i una baixa taxa d’atur. Com a mínim en els països desenvolupats. I és que les Estats han de ser competitius, sostenibles, productius, però si es doten de persones ocupables, els hi resulta molt més fàcil complir llurs objectius macroeconòmics. Si l’economia moderna es guia per la redistribució de la riquesa a través del treball, poc justa serà l’economia (i els Estats) sinó garanteixen ocupabilitat als seus ciutadans.
Les polítiques actives d’ocupació, en el seu conjunt, haurien de perseguir la millora de l’ocupabilitat de les persones, fer-les més aptes pels llocs de treball que l’economia d’un país és capaç de crear. I fer-les més aptes oferint un conjunt d’accions en el marc del serveis públics (i eficients) que millorin el seu conjunt de competències professionals i li permetin accedir amb garanties a un lloc de treball. Aquesta qüestió, bastant de sentit comú, no s’ha produït els darrers anys a Espanya ni al nostre país per raons diverses. Espanya, malgrat la crisi, segueix sent un dels Estats de la UE amb una inversió més baixa en polítiques actives d’ocupació, tant en qüestions estructurals de la pròpia administració com en accions i polítiques concretes. En el cas del nostre país, a remolc del finançament retallat per l’Estat en polítiques actives (un 57% inferior i molt per sota del que ens correspondria per nombre d’aturats), hi sumem dos elements més: competències i estructures.
Pel que fa a competències és evident que si estats com Dinamarca poden definir la seva estratègia en matèria d’ocupació, Catalunya, per sentit comú, ho hauria de poder fer i en tot el seu abast. L’actual marc competencial no permet definir estratègies pròpies de millora del nostre mercat de treball, i que posteriorment, puguin ser finançades adequadament.
No és menys important la mancança en estructures de país en matèria de mercat de treball. I és que no disposem d’uns serveis d’ocupació a l’alçada de la nostra economia ni de les nostres necessitats. I aquí, més enllà de l’infrafinançament que es pugui tenir, cal dir que no s’ha estat a l’alçada del moment creant una veritable infraestructura que garanteixi aquella ocupabilitat de les persones. I quan parlem d’infraestructura, no podem quedar-nos només en la icona de les oficines d’ocupació i els serveis més o menys galdosos dels que hem pogut gaudir els usuaris. Per parlar d’infraestructures hem d’anar a l’arrel del problema, una adequada regulació de l’ocupació, i això a casa nostra és tant com dir que hem de fer una bona “llei del soc”. Una llei, que instauri un sistema integrat de serveis, amb distribució territorial de competències i recursos, però amb una coordinació acurada envers els objectius generals i les disponibilitats.
Massa s’ha tardat a gestar la necessària Llei del SOC que s’està elaborant, però mai és tard per donar llum a un dels eixos imprescindibles de la Catalunya del futur; garantir el dret a l’ocupabilitat de les persones, com a dret subjectiu i connatural de ciutadania. I li haurà de seguir l’obligació de les persones a ser-ho. I és que és propi del nostre tarannà i de la nostra tradició industrial i productiva. El que en altres espais n’hem dit com “ciutadans de drets però també de deures”.
El sistema d’ocupació de Catalunya haurà de garantir doncs, per projectar la Catalunya del futur que tothom espera (el nou país, i normal), aquesta màxima, garantint uns serveis públics, operats des de l’eficiència, que garanteixin aquells serveis de qualitat que asseguren la conjunció perfecta entre la força del treball disponible i la requerida, entre oferta i demanda. Però també haurà de permetre, per garantir-se l’èxit, una bona coordinació i cooperació entre el servei públic ordenador de l’Estat (que al principi en dèiem just perquè millora l’ocupabilitat), amb el món empresarial, educatiu i amb tots els agents que d’una forma o altra, directa o indirectament, intervenen en el mercat de treball.
Josep Ginesta
President de la comissió sectorial de Treball, Autònoms i Economia Social
Esquerra Republicana
Les polítiques actives d’ocupació, en el seu conjunt, haurien de perseguir la millora de l’ocupabilitat de les persones, fer-les més aptes pels llocs de treball que l’economia d’un país és capaç de crear. I fer-les més aptes oferint un conjunt d’accions en el marc del serveis públics (i eficients) que millorin el seu conjunt de competències professionals i li permetin accedir amb garanties a un lloc de treball. Aquesta qüestió, bastant de sentit comú, no s’ha produït els darrers anys a Espanya ni al nostre país per raons diverses. Espanya, malgrat la crisi, segueix sent un dels Estats de la UE amb una inversió més baixa en polítiques actives d’ocupació, tant en qüestions estructurals de la pròpia administració com en accions i polítiques concretes. En el cas del nostre país, a remolc del finançament retallat per l’Estat en polítiques actives (un 57% inferior i molt per sota del que ens correspondria per nombre d’aturats), hi sumem dos elements més: competències i estructures.
Pel que fa a competències és evident que si estats com Dinamarca poden definir la seva estratègia en matèria d’ocupació, Catalunya, per sentit comú, ho hauria de poder fer i en tot el seu abast. L’actual marc competencial no permet definir estratègies pròpies de millora del nostre mercat de treball, i que posteriorment, puguin ser finançades adequadament.
No és menys important la mancança en estructures de país en matèria de mercat de treball. I és que no disposem d’uns serveis d’ocupació a l’alçada de la nostra economia ni de les nostres necessitats. I aquí, més enllà de l’infrafinançament que es pugui tenir, cal dir que no s’ha estat a l’alçada del moment creant una veritable infraestructura que garanteixi aquella ocupabilitat de les persones. I quan parlem d’infraestructura, no podem quedar-nos només en la icona de les oficines d’ocupació i els serveis més o menys galdosos dels que hem pogut gaudir els usuaris. Per parlar d’infraestructures hem d’anar a l’arrel del problema, una adequada regulació de l’ocupació, i això a casa nostra és tant com dir que hem de fer una bona “llei del soc”. Una llei, que instauri un sistema integrat de serveis, amb distribució territorial de competències i recursos, però amb una coordinació acurada envers els objectius generals i les disponibilitats.
Massa s’ha tardat a gestar la necessària Llei del SOC que s’està elaborant, però mai és tard per donar llum a un dels eixos imprescindibles de la Catalunya del futur; garantir el dret a l’ocupabilitat de les persones, com a dret subjectiu i connatural de ciutadania. I li haurà de seguir l’obligació de les persones a ser-ho. I és que és propi del nostre tarannà i de la nostra tradició industrial i productiva. El que en altres espais n’hem dit com “ciutadans de drets però també de deures”.
El sistema d’ocupació de Catalunya haurà de garantir doncs, per projectar la Catalunya del futur que tothom espera (el nou país, i normal), aquesta màxima, garantint uns serveis públics, operats des de l’eficiència, que garanteixin aquells serveis de qualitat que asseguren la conjunció perfecta entre la força del treball disponible i la requerida, entre oferta i demanda. Però també haurà de permetre, per garantir-se l’èxit, una bona coordinació i cooperació entre el servei públic ordenador de l’Estat (que al principi en dèiem just perquè millora l’ocupabilitat), amb el món empresarial, educatiu i amb tots els agents que d’una forma o altra, directa o indirectament, intervenen en el mercat de treball.
Josep Ginesta
President de la comissió sectorial de Treball, Autònoms i Economia Social
Esquerra Republicana