Renda, Comerç i Estat
Tots aquells que ens dediquem professionalment al món del comerç sabem que el factor més determinant pel seu bon funcionament és la capacitat de consum de la població. La gran majoria així ho expressem, però és bo assenyalar que hi ha una minoria d’opinadors i d’estudiosos de l’activitat comercial que obvia aquesta qüestió en benefici d’una part del sector i de la minuta corresponent que acaba cobrant d’aquest.
També és just reconèixer que, a part de la renda de la que disposa la població de la zona d’influència per dedicar-la al seu proveïment, hi ha un altre element molt menor que condiciona l’accés del sector del comerç a uns volums més grans de vendes: la captació de demanda no habitual, no quotidiana, que en aquest cas i per simplificar és la que prové de la capacitat de compra dels turistes o dels anomenats excursionistes. De fet, si la renda de la població autòctona no creix, la única manera d’incrementar el volum de negoci és la captació de demanda externa.
Que el conjunt dels ciutadans disposi d’uns bons nivells de renda, doncs, és més prioritari que la capacitat que pugui tenir el comerç d’accedir a la despesa que generen els turistes o els visitants de la zona. Dit d’una altra forma: és més eficient desplegar polítiques que impliquin l’augment de la capacitat adquisitiva dels consumidors habituals que entestar-se a voler ampliar els horaris comercials o a obsessionar-se en poder donar cabuda a nova oferta comercial, més atractiva per a aquest tipus de compradors.
El problema és que les polítiques adreçades a incrementar la renda disponible de les famílies, que bàsicament són de caire fiscal, són competència de l’Estat. Mentre ens perdem en el debat estèril de qüestionar de qui és competència la regulació de l’activitat, en termes com els dels horaris comercials, i no encarem el problema gros que significa tenir un estat que actua en contra dels interessos del sector, no podrem generar unes expectatives positives als nostres comerciants.
Bernat Valls
President de la comissió sectorial de Comerç, Turisme i Consum
També és just reconèixer que, a part de la renda de la que disposa la població de la zona d’influència per dedicar-la al seu proveïment, hi ha un altre element molt menor que condiciona l’accés del sector del comerç a uns volums més grans de vendes: la captació de demanda no habitual, no quotidiana, que en aquest cas i per simplificar és la que prové de la capacitat de compra dels turistes o dels anomenats excursionistes. De fet, si la renda de la població autòctona no creix, la única manera d’incrementar el volum de negoci és la captació de demanda externa.
Que el conjunt dels ciutadans disposi d’uns bons nivells de renda, doncs, és més prioritari que la capacitat que pugui tenir el comerç d’accedir a la despesa que generen els turistes o els visitants de la zona. Dit d’una altra forma: és més eficient desplegar polítiques que impliquin l’augment de la capacitat adquisitiva dels consumidors habituals que entestar-se a voler ampliar els horaris comercials o a obsessionar-se en poder donar cabuda a nova oferta comercial, més atractiva per a aquest tipus de compradors.
El problema és que les polítiques adreçades a incrementar la renda disponible de les famílies, que bàsicament són de caire fiscal, són competència de l’Estat. Mentre ens perdem en el debat estèril de qüestionar de qui és competència la regulació de l’activitat, en termes com els dels horaris comercials, i no encarem el problema gros que significa tenir un estat que actua en contra dels interessos del sector, no podrem generar unes expectatives positives als nostres comerciants.
Bernat Valls
President de la comissió sectorial de Comerç, Turisme i Consum