Les Zones de Gran Afluència Turística a les Illes Balears
Hi ha una paradoxa social molt coneguda que ensenya com, en determinades circumstàncies, quan tots els actors d'una situació busquen el seu bé individual, la única cosa que aconsegueixen inevitablement és una pèrdua per a tothom.
Per exemple, quan un municipi pateix una sequera i s'imposen restriccions en el consum d'aigua, el que ens indica la raó és que tothom procurarà estalviar, dutxant-se ràpidament en comptes de fer un bany. Ara bé, si jo soc racionalment egoista, arribaré a la conclusió que, si tothom obeeix la recomanació d'estalviar aigua, no passarà res si jo faig un bainy relaxant. Al cap i a la fi, què canviarà el meu dispendi individual davant l'estalvi dels milers de conciutadans que sí faran cas a les recomanacions? En consequència, jo faré un bany i gaudiré del meu relax.
El problema és que, com que tothom pensa el mateix, el resultat és que ningú no estalvia aigua i la sequera s'agreuja.
Només hi ha dues formes de superar aquesta paradoxa: o bé per mitjà d'una educació moral que ens auto-impedeixi practicar l'individualisme egoista fins i tot encara que els altres ho facin, o bé per mitjà d'una política sancionadora prou potent (en forma, per exemple, de sancions econòmiques als qui gasten més del que tocao) que faci desistir els egoistes potencials. És per això que es fan la majoria de les lleis sancionadores.
Aquesta situació és prou coneguda i estudiada pels experts en anàlisi social del comportament.
Potser els nostres polítics no ho han pensat gaire, però.
Amb el canvi propiciat pel PP referent al que s'anomenen 'zones de gran afluència turística' (ZGAT), el Govern renuncia a legislar col·lectivament i dóna llibertat als ajuntaments per a sol·licitar la seva inclusió en el catàleg de ZGATs de la Comunitat. Una ZGAT comporta una major llibertat d'horaris comercials, la possibilitat d'atorgar llicències a grans superfícies comercials, etc. Tot plegat, mesures que afavoreixen les grans marques i penalitzen el petit comerç.
Darrerement hem vist consistoris governats pel PP d'alguns municipis que no tenen una activitat turística significativa, aprovar la classificació del seu municipi com a ZGAT. El raonament, que hem vist fins i tot als mitjans, ha estat que encara que ells no ho volien, ho han hagut de fer per què el poble del costat també ho havia fet i això posava el seu poble en inferioritat de condicions davant la competència del veí. Fins i tot alguns batles del PSOE han caigut en el mateix parany.
Un exemple perfecte de la paradoxa del 'free ryder': Què hi fa que jo sigui altruista si tanmateix el meu veí actuarà com un egoísta econòmic?
No cal esperar que els consistoris actuïn moguts per compromisos morals forts. Molt manco si son del PP. És per això que la renúncia del Govern autonòmic a legislar sobre aquest tema representa un acte de terrible irresponsabilitat davant del petit comerç que, suposadament, alimenta majoritàriament les bosses de votants del Partido Popular. Així mossega el PP la mà que els dóna de menjar.
Lluís Segura
Secretari de Política Econòmica
Esquerra Republicana - Mallorca
Per exemple, quan un municipi pateix una sequera i s'imposen restriccions en el consum d'aigua, el que ens indica la raó és que tothom procurarà estalviar, dutxant-se ràpidament en comptes de fer un bany. Ara bé, si jo soc racionalment egoista, arribaré a la conclusió que, si tothom obeeix la recomanació d'estalviar aigua, no passarà res si jo faig un bainy relaxant. Al cap i a la fi, què canviarà el meu dispendi individual davant l'estalvi dels milers de conciutadans que sí faran cas a les recomanacions? En consequència, jo faré un bany i gaudiré del meu relax.
El problema és que, com que tothom pensa el mateix, el resultat és que ningú no estalvia aigua i la sequera s'agreuja.
Només hi ha dues formes de superar aquesta paradoxa: o bé per mitjà d'una educació moral que ens auto-impedeixi practicar l'individualisme egoista fins i tot encara que els altres ho facin, o bé per mitjà d'una política sancionadora prou potent (en forma, per exemple, de sancions econòmiques als qui gasten més del que tocao) que faci desistir els egoistes potencials. És per això que es fan la majoria de les lleis sancionadores.
Aquesta situació és prou coneguda i estudiada pels experts en anàlisi social del comportament.
Potser els nostres polítics no ho han pensat gaire, però.
Amb el canvi propiciat pel PP referent al que s'anomenen 'zones de gran afluència turística' (ZGAT), el Govern renuncia a legislar col·lectivament i dóna llibertat als ajuntaments per a sol·licitar la seva inclusió en el catàleg de ZGATs de la Comunitat. Una ZGAT comporta una major llibertat d'horaris comercials, la possibilitat d'atorgar llicències a grans superfícies comercials, etc. Tot plegat, mesures que afavoreixen les grans marques i penalitzen el petit comerç.
Darrerement hem vist consistoris governats pel PP d'alguns municipis que no tenen una activitat turística significativa, aprovar la classificació del seu municipi com a ZGAT. El raonament, que hem vist fins i tot als mitjans, ha estat que encara que ells no ho volien, ho han hagut de fer per què el poble del costat també ho havia fet i això posava el seu poble en inferioritat de condicions davant la competència del veí. Fins i tot alguns batles del PSOE han caigut en el mateix parany.
Un exemple perfecte de la paradoxa del 'free ryder': Què hi fa que jo sigui altruista si tanmateix el meu veí actuarà com un egoísta econòmic?
No cal esperar que els consistoris actuïn moguts per compromisos morals forts. Molt manco si son del PP. És per això que la renúncia del Govern autonòmic a legislar sobre aquest tema representa un acte de terrible irresponsabilitat davant del petit comerç que, suposadament, alimenta majoritàriament les bosses de votants del Partido Popular. Així mossega el PP la mà que els dóna de menjar.
Lluís Segura
Secretari de Política Econòmica
Esquerra Republicana - Mallorca