Treball Autònoms i Economia Social

La primera gran estructura d’Estat: la concertació i el diàleg social

Som posats de ple en la construcció de les ‘estructures d’Estat’, les parets mestres, les estructures més administratives: hisenda pròpia, seguretat social catalana, judicatura pròpia i d’altres. És un punt de partida, certament, però quan hi parem compte amb detall, ens adonem que el repte és de grans dimensions. I és que parlem de pensar, crear, idear formes d’organització i institucions pròpies per a aquest nou país, que poden ser semblants o no a les que hem conegut –si tenim nou país, mirem de fer diferent allò que no ha funcionat bé-.

En tot cas, i més enllà d’aquest repte més de caire burocràtic, en el qual hauríem de procurar innovar en tot allò que fos possible per desburocratitzar el llegat, hi ha el consens i el pacte sobre què i com volem que neixin o es desenvolupin les institucions, l’administració, les dinàmiques de relació de la ciutadania envers el poder i, sobretot, els principis informadors que han de guiar tot l’entramat de l’administració. Que no ens passi en el futur, a la ciutadania del nou país, que la legalitat es cruspeixi la legitimitat democràtica com ha passat i passa a l’Estat espanyol.

Convé insistir en la idea que la primera estructura de què s’ha de dotar la comunitat que pretengui convertir-se en un nou Estat és la de la capacitat de gestar un bona i prou plural concertació social per consensuar el seu model social. El full de ruta recupera el concepte d’Estat Social, la fusió d’eixos, i el nou contracte que en sorgeixi ha de ser fidel al com es gesten. En la concertació social entre agents i govern disposem de prou experiència i de suficients èxits com per ser optimistes. La capacitat d’assolir acords nacionals i grans acords socials ha estat gairebé un hàbit en el cas català.

Si bé en altres èpoques s’havien atorgat fàcilment prerrogatives als poders públics per gestionar allò públic i els designis dels països, el fracàs fefaent del model econòmic i social provocat per la crisi financera i del deute comportarà la necessitat d’establir més mecanismes de control i, de ben segur, també la revocació de facto de la capacitat atorgada al poders públics per part de la societat d’autogestionar-se de manera endogàmica, d’esquena a la ciutadania. Parafrasejant Hessel, en la nova societat indignada, hi ha cada cop un teixit més implicat de persones i moviments que volen participar i, sobretot, hi ha necessitat de nous mecanismes de control i de revisió dels tradicionals. Aquesta creixent indignació o animadversió cap allò que fins ara ha planat en la gestió d’allò públic i col·lectiu, col·lideix de ple amb el procés de Transició Nacional, tot obligant, més aviat que tard, una reconstrucció, en la qual el consens, el diàleg i la concertació seran claus.

I, certament, aquesta estructura de base, la capacitat de concertar de forma efectiva, que és etèria i més de principis que administrativa, i que beu en part d’algunes propostes, és la més senzilla de confegir. De fet, és tan senzilla que no penja de les competències actuals ni de les considerades exclusives d’Espanya. Només depèn de la nostra voluntat col·lectiva i no ens ha de semblar que va de soi. Depèn que ens posem d’acord a voler pactar per construir en comú, que repensem per actuar millor, que reubiquem competències per ser més eficients, que controlem més i que siguem molt transparents per bastir confiances que ens ajudin en els consensos. D’això se’n té precedents de caràcter institucional en el món del treball. Efectivament, el Consell de Relacions Laborals, tot i les mancances competencials, actua com a taula de trobada i concertació social. Aquest rol hauria de permetre-li convertir-se en la primera estructura des de la qual es vertebrés el mercat de treball del nou país, tot esdevenint el pal de paller del diàleg social. En definitiva, l’espai des d’on es redactar l’exposició de motius del nou contracte social.

Hi ha una sortida catalana de la crisi, que lliga amb la capacitat el canvi cap a un nou model productiu sostenible econòmicament i social, i és en el consens social on trobarem les millors respostes. En molts àmbits, des de l’avantsala de l’autonomisme ja s’han construït estructures reals d’Estat, una mostra dels quals són els exemples al voltant del món del treball. Altra cosa és que s’hagin de reconvertir, de repensar, d’optimitzar, perquè vivim dies de canvis. Però una base important, ja la tenim; tot un conjunt d’estructures que conformen un país al qual només li resta el reconeixement com Estat.

Les estructures d’Estat en el cas del mercat de treball, si volem ser fidels als fonaments que es proposen per al nou mercat productiu, passen per garantir un sistema de funcionament que permeti fer ressorgir un teixit productiu competitiu, òptim i alhora socialment sostenible. Parlem, doncs, d’apuntalar l’educació, les universitats, la recerca i tot el conjunt d’elements que permeten l’existència d’un factor humà i un factor empresarial de primer nivell per encarar els reptes i remoure desigualtats. Així doncs, les primeres grans estructures per les quals hauríem de treballar són els eixos troncals, essencials, de les polítiques públiques i de la política social, amb la perspectiva amb què ho fan els països exitosos, adaptada a la nostra lògica geoeconòmica i geosocial.


Josep Ginesta
President de la comissió sectorial de Treball, Autònoms i Economia Social
Esquerra Republicana