Política Econòmica

Treball, pobresa i equitat

Josep Lluís de Villasante
Josep Lluís de Villasante
Davant les proporcions de la crisi laboral i el precariat emergent com a nova classe social, molts partits conservadors i liberals (molt lleugerament compassius) s'inspiren en Milton Friedman, que ja fa molts anys va proposar el subsidi fiscal als ingressos del treball (en anglès, Earned Income Tax Credit). Els ciutadans amb uns ingressos inferiors a un determinat nivell podrien rebre un ajut complementari, però que seria zero si no ingressessin res pel seu compte.

A diferÈncia de les propostes de Guy Standing i dels defensors de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), les persones que rebrien el complement salarial tindrien un fort incentiu per treballar, sobretot si no ho estiguessin fent, ja que si obtenen feina remunerada immediatament els seus ingressos es multipliquen per efecte del complement. En aquest cas no es pot argumentar que no sigui un mecanisme eficaç per fomentar la participació laboral, però sí que ho sigui per reduir la pobresa (especialment dels que no poden treballar, o dels que treballen molt però cobren molt poc).

Malgrat que el cost d'una mesura com aquesta és molt menor que la RGC, manté alguns dels seus inconvenients. Comptant amb l'existència del complement, aprofitaran els empresaris el mecanisme per reduir els salaris que paguen? Estaran també els treballadors disposats acceptar salaris més baixos? Probablement, els salaris dels treballadors precaris o menys formats tendiran a la baixa ja que tots sabran que, en qualsevol cas, gaudiran del complement salarial.

No sembla, però, una mesura tendent a millorar la productivitat mitjana i a la creació de llocs de treball amb retribucions i condicions dignes. El consumidor i l'empresari continuarien pagant menys del que costen els productes i la resta de contribuents haurien de finançar el complement salarial (a més de totalment o parcialment el cost de l'estat de benestar de què gaudeixen aquests treballadors subsidiats). No és eficient des del punt de vista de la prosperitat i de l'equitat, malgrat que sí que té efectes pal·liatius però només per als que treballen i guanyen poc o molt poc.

D'altra banda, la proposta de la RGC malgrat que redueix significativament la desigualtat social existent a curt termini, no és mai cap solució a mitjà termini: les transferències de renda entre els contribuents i els gens o poc contribuents s'incrementen i la pressió sobre els pressupostos públics esdevé exponencial amb els nivells d'atur i precarietat actuals. No té res a veure ni amb treballar i cobrar salaris dignes, ni amb voler treballar, i, a mitjà i llarg termini és contradictòria amb l'anhel de construir una societat més pròspera, més justa, i amb un estat del benestar robust per a tothom.

Com assenyala Miquel Puig al llibre Un bon país no és un país ‘low cost', la política òptima per lluitar contra la pobresa i la precarietat laboral hauria de discriminar entre situacions diferents i combinar:

a) Apujar els salaris mínims per als que treballen a jornada (quasi)completa, especialment als sectors intensius en mà d'obra i protegits de la competència internacional (serveis personals, restauració i oci, atenció a la gent gran, turisme...)

b) Considerar subsidis fiscals els ingressos per als que treballen a temps parcial.

c) Formació, assessorament i exigència (per als qui podrien treballar però no ho fan).

d) Subsidis de renda garantida mínima (per als que no poden treballar).

Compatibilitzar l'anhel de construir una societat amb menors desigualtats amb la prosperitat (major productivitat) sol ser sempre la millor estratègia per aconseguir més justícia i equitat.


Josep Lluís de Villasante
Comissió sectorial de Política Econòmica