El 22 de febrer del 2016 va començar la dotzena ronda negociadora entre la Comissió Europea i el govern nord-americà sobre el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP).

Aquest Tractat ha de respectar el marc jurídic europeu i ha de preservar el conjunt de drets fonamentals que tant ens ha costat d'assolir. El que volem és que defensi els nivells d’exigència i de seguretat que Europa aplica en la fabricació i distribució dels seus productes, per exemple, en l’agricultura, la indústria farmacèutica, les polítiques de salut o en el medi ambient, exigències que no sempre coincideixen amb criteris generalment més laxes, acceptats als EUA. Per això hem d’assegurar que un lliure comerç amb estàndards tan diferents no acabi fent perdre seguretat als nostres consumidors i competitivitat a les empreses.

Perquè el comerç i les inversions no són un món separat sinó que són també una part essencial del benestar i dels drets ciutadans. Com a membre dels Comitès d'Afers Constitucionals i de Llibertats de l'Eurocambra, em miro la preparació del Tractat amb preocupació, a estones amb desconfiança, per l’opacitat amb què es negocia. Hem de lluitar especialment per mantenir els drets ciutadans europeus i per ampliar-ne d'altres, de forma molt destacada la protecció de dades, que la Unió Europea i l'esquerra sempre han defensat amb contundència.

No hauríem de posar en risc les majors fites aconseguides per l'Estat de benestar europeu a canvi d'un hipotètic guany econòmic no suficientment provat. De fet, els experts en política comercial d'Europa i dels Estats Units no es posen d'acord a l'hora de quantificar els guanys i les pèrdues d'un tractat d'aquestes característiques. També trobo especialment a faltar que la cooperació reguladora no permeti treballar de manera conjunta en polítiques dirigides a les majories socials, com ara en la lluita contra el frau fiscal i el blanqueig de capitals. Fins i tot podria proposar-se crear una taxa de transaccions financeres als dos costats de l'Atlàntic.

Però, tot i la greu manca de transparència en les negociacions fetes fins ara, hem pogut conèixer algun aspecte públic de l'acord. Inicialment, per exemple, hi havia la intenció de protegir els inversors estrangers mitjançant l'establiment de tribunals privats, de manera que una empresa o una multinacional hauria pogut demandar un Estat davant un tribunal privat. Per a nosaltres resulta obvi que les diferències entre els inversors i els Estats no es poden basar, en cap cas, en un arbitratge al marge dels tribunals ordinaris de la Unió Europea. Així ho ha demanat la societat civil i alguns comitès parlamentaris del Parlament Europeu, cosa que ha obligat a la formulació d'una nova proposta de la Comissió Europea, que consisteix en la creació d’un anomenat Investor Court System (Sistema de Tribunals d'Inversió) que encara resulta insuficient per poc explícit.

Els negociadors treballen contra rellotge perquè volen enllestir l'acord abans del final del mandat de Barack Obama. No sé quan s’acabarà de concretar la proposta de Tractat, ni si s’acabarà fent, tot i que les pressions de les grans corporacions empresarials i dels sectors dels negocis internacionals són prou fortes com perquè s’arribi a algun resultat, tard o d’hora. Sobretot espero, però, que els nostres drets socials no quedin sotmesos i absorbits pels interessos econòmics de les dues bandes de l’Atlàntic.

Josep-Maria Terricabras
Diputat del Parlament Europeu per Esquerra Republicana