La gestió responsable del corall vermell a Catalunya
Exercir una gestió sostenible i responsable dels recursos marins, fonamentada en el principi de precaució i l’enfocament ecosistèmic, és una obligació per a qualsevol administració pesquera competent del món. Així ho estableixen les Nacions Unides, mitjançant la FAO, i ho recull la Política Pesquera Comuna de l’UE. El corall vermell (Corallium rubrum) és una espècie endèmica de la Mediterrània i les aigües atlàntiques adjacents que ha estat oficialment catalogada com a “en perill d’extinció” per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura a causa de la greu regressió de les seves poblacions durant les darreres dècades.
A casa nostra, un estudi encarregat a un prestigiós grup d’experts internacionals per la DG de Pesca i Afers Marítims va determinar a començaments del 2017 que més del 90% de les poblacions de corall vermell al nostre litoral estaven fortament malmeses per la sobreexplotació i que només una moratòria de l’activitat extractiva d’almenys 20 anys podia permetre a l’espècie de recuperar-se. La biologia de l’espècie la converteix en extremadament vulnerable: a un creixement molt lent (0,25 mm l’any en diàmetre) se li afegeix una reproducció tardana (7-10 anys) i una capacitat de dispersió molt limitada. Per no parlar de l’elevada incidència de pràctiques de pesca il·legals i furtivisme. Tots els ingredients per a la seva pràctica desaparició si no es prenen mesures excepcionals.
El govern de Catalunya, mitjançant el DARP, va entomar l’envit, recolzat en una amplíssim suport social i del territori: el 2017 va reduir les llicències a la meitat (5) i va implantar una moratòria de 10 anys renovable a partir del final d’aquella temporada. Aquestes mesures s’apliquen a les denominades aigües interiors definides per la costa i el Cap de Begur –Cap de Creus – frontera francesa, on l’administració catalana gaudeix de plenes competències. Alhora, per tal que la protecció sigui complerta, es sol·licità formalment a l’administració de l’Estat Espanyol que activés plenament la clàusula de la seva pròpia normativa que l’obliga a estendre qualsevol veda autonòmica a les aigües exteriors adjacents, administrades per l’Estat.
Lluny d’això, però, l’administració pesquera espanyola en fa una lectura restrictiva i deliberadament exclou de la moratòria un tram de litoral, entre Arenys i Begur, on hi concedeix 12 llicències d’extracció durant 2 anys. Una decisió incomprensible que genera una situació absurda sobre el terreny ja que aboca a l’anihilació de l’espècie en indrets d’alt valor natural com ara les illes Formigues o el conjunt del litoral sud de la Costa Brava. A més, entorpeix enormement les tasques de control i vigilància –sempre difícils- en la zona vedada adjacent, per desesperació dels professionals a càrrec.
La reacció popular front aquesta desastrosa decisió de l’administració pesquera de l’Estat Espanyol ha estat massiva i inèdita. Campanyes de recollida de signatures que n’apleguen milers en pocs dies, cartes a la ministra espanyola signades per més de 70 entitats del món acadèmic, dels col·lectius d’activitats subaquàtiques i de les ONGs, iniciatives polítiques al Senat, el Congrés i el Parlament Europeu, etc.
I aquest és, potser, l’element positiu a dia d’avui d’aquest afer. El món civil i polític, l’ànima del país, ha entès que si ens toquen el capital natural, els nostres recursos marins –que són de tothom i sostenen l’economia blava del país-, també ens toquen a tots i totes. Alguna cosa es mou.
Sergi Tudela
Director General de Pesca i Afers Marítims
A casa nostra, un estudi encarregat a un prestigiós grup d’experts internacionals per la DG de Pesca i Afers Marítims va determinar a començaments del 2017 que més del 90% de les poblacions de corall vermell al nostre litoral estaven fortament malmeses per la sobreexplotació i que només una moratòria de l’activitat extractiva d’almenys 20 anys podia permetre a l’espècie de recuperar-se. La biologia de l’espècie la converteix en extremadament vulnerable: a un creixement molt lent (0,25 mm l’any en diàmetre) se li afegeix una reproducció tardana (7-10 anys) i una capacitat de dispersió molt limitada. Per no parlar de l’elevada incidència de pràctiques de pesca il·legals i furtivisme. Tots els ingredients per a la seva pràctica desaparició si no es prenen mesures excepcionals.
El govern de Catalunya, mitjançant el DARP, va entomar l’envit, recolzat en una amplíssim suport social i del territori: el 2017 va reduir les llicències a la meitat (5) i va implantar una moratòria de 10 anys renovable a partir del final d’aquella temporada. Aquestes mesures s’apliquen a les denominades aigües interiors definides per la costa i el Cap de Begur –Cap de Creus – frontera francesa, on l’administració catalana gaudeix de plenes competències. Alhora, per tal que la protecció sigui complerta, es sol·licità formalment a l’administració de l’Estat Espanyol que activés plenament la clàusula de la seva pròpia normativa que l’obliga a estendre qualsevol veda autonòmica a les aigües exteriors adjacents, administrades per l’Estat.
Lluny d’això, però, l’administració pesquera espanyola en fa una lectura restrictiva i deliberadament exclou de la moratòria un tram de litoral, entre Arenys i Begur, on hi concedeix 12 llicències d’extracció durant 2 anys. Una decisió incomprensible que genera una situació absurda sobre el terreny ja que aboca a l’anihilació de l’espècie en indrets d’alt valor natural com ara les illes Formigues o el conjunt del litoral sud de la Costa Brava. A més, entorpeix enormement les tasques de control i vigilància –sempre difícils- en la zona vedada adjacent, per desesperació dels professionals a càrrec.
La reacció popular front aquesta desastrosa decisió de l’administració pesquera de l’Estat Espanyol ha estat massiva i inèdita. Campanyes de recollida de signatures que n’apleguen milers en pocs dies, cartes a la ministra espanyola signades per més de 70 entitats del món acadèmic, dels col·lectius d’activitats subaquàtiques i de les ONGs, iniciatives polítiques al Senat, el Congrés i el Parlament Europeu, etc.
I aquest és, potser, l’element positiu a dia d’avui d’aquest afer. El món civil i polític, l’ànima del país, ha entès que si ens toquen el capital natural, els nostres recursos marins –que són de tothom i sostenen l’economia blava del país-, també ens toquen a tots i totes. Alguna cosa es mou.
Sergi Tudela
Director General de Pesca i Afers Marítims