La dignificació del treball de la llar i les cures: un repte ineludible
Al 2017 hi havia un total 91.392 persones al sector de la llar a Catalunya, el 95,13 % eren dones[1]. El percentatge de dones estrangeres era vuit vegades superior al de dones espanyoles. Les dones llatinoamericanes representaven les 3/4 parts de totes les treballadores de la llar estrangeres, especialment les hondurenyes (22,3 %) i les bolivianes (17,2 %). La irregularitat laboral al sector era del 25 %, vuit vegades més que la mitjana del total de dones estrangeres ocupades.
Una característica que defineix aquesta feina és la seva poca valoració social, per la seva invisibilitat i perquè s’ha associat a l’àmbit de reproducció, atribuït històricament a les dones. Les reformes legals del 2011 i del 2012 van reconèixer el seu caràcter laboral, però no van equiparar les treballadores de la llar a la resta de treballadors del Règim General. Es van mantenir elements clarament discriminatoris, com ara l’acomiadament per pèrdua de confiança i l’exclusió de la prestació d’atur i de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals.
A més, com que moltes d’aquestes treballadores estrangeres es troben en situació irregular, això precaritza encara més la seva relació laboral, ja que Llei d’estrangeria comporta importants dificultats per accedir a la regularitat o per permetre les renovacions de les autoritzacions de treball.
La República que volem ha de garantir el dret a un treball digne i vetllar pels drets laborals de totes les persones treballadores, sense discriminacions i amb igualtat efectiva, trencant amb la segmentació horitzontal i vertical entre dones i homes. I en aquest sentit, equiparar les treballadores de la llar a la resta de treballadors del Règim General és un repte ineludible i urgent.
Això passa, entre altres mesures, per promoure un canvi en la percepció social que es té del treball de la llar i posar-lo en valor. Cal, també, flexibilitzar els requisits d’accés a la regularitat i de renovació de les autoritzacions de treball previstos a la Llei d’estrangeria. I evidentment, modificar la normativa laboral i establir mecanismes de denúncia àgils i eficaços de les situacions d’explotació laboral i assetjament a la feina. Però també passa per facilitar a les famílies, la contractació i l'accés als serveis de cura i assistència domiciliària, amb implicació de les institucions públiques. Assegurar un treball digne i un servei de qualitat en aquest sector és prioritari per contribuir a la millora de la qualitat de vida de les persones.
Liliana Reyes, membre de l’Associació Mujeres Pa’lante
Carles Bertran, membre del Fòrum Sindical i de la sectorial de Ciutadania i Migracions
Una característica que defineix aquesta feina és la seva poca valoració social, per la seva invisibilitat i perquè s’ha associat a l’àmbit de reproducció, atribuït històricament a les dones. Les reformes legals del 2011 i del 2012 van reconèixer el seu caràcter laboral, però no van equiparar les treballadores de la llar a la resta de treballadors del Règim General. Es van mantenir elements clarament discriminatoris, com ara l’acomiadament per pèrdua de confiança i l’exclusió de la prestació d’atur i de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals.
A més, com que moltes d’aquestes treballadores estrangeres es troben en situació irregular, això precaritza encara més la seva relació laboral, ja que Llei d’estrangeria comporta importants dificultats per accedir a la regularitat o per permetre les renovacions de les autoritzacions de treball.
La República que volem ha de garantir el dret a un treball digne i vetllar pels drets laborals de totes les persones treballadores, sense discriminacions i amb igualtat efectiva, trencant amb la segmentació horitzontal i vertical entre dones i homes. I en aquest sentit, equiparar les treballadores de la llar a la resta de treballadors del Règim General és un repte ineludible i urgent.
Això passa, entre altres mesures, per promoure un canvi en la percepció social que es té del treball de la llar i posar-lo en valor. Cal, també, flexibilitzar els requisits d’accés a la regularitat i de renovació de les autoritzacions de treball previstos a la Llei d’estrangeria. I evidentment, modificar la normativa laboral i establir mecanismes de denúncia àgils i eficaços de les situacions d’explotació laboral i assetjament a la feina. Però també passa per facilitar a les famílies, la contractació i l'accés als serveis de cura i assistència domiciliària, amb implicació de les institucions públiques. Assegurar un treball digne i un servei de qualitat en aquest sector és prioritari per contribuir a la millora de la qualitat de vida de les persones.
Liliana Reyes, membre de l’Associació Mujeres Pa’lante
Carles Bertran, membre del Fòrum Sindical i de la sectorial de Ciutadania i Migracions