Aquests dies he pogut assistir a diferents actes envers l’empoderament de la dona en diversos àmbits, començant per les jornades del protocol d'assetjament, violència i altres actituds sexistes de la Universitat de Barcelona en el marc del seu Pla d’Igualtat, el Ple de les Dones al Parlament de Catalunya, al plenari del Consell Nacional de les Dones (Institut Català de la Dona), i finalment a la III Convenció de Dones d’Esquerra.

En tots els actes s'ha tornat a evidenciar la diferència sociocultural entre el gènere home-dona, i els rols imposats per inèrcia, que tantes i tantes vegades durant els últims tres anys hem escoltat. Per entendre a què aspirem com parlem d’igualtat efectiva i com a recordatori, exposo l’article 2 de la Llei 17/2015, de 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes:

• Igualtat de gènere: la condició d’ésser iguals dones i homes en les possibilitats de desenvolupament personal i de presa de decisions, sense les limitacions imposades pels rols de gènere tradicionals, per la qual cosa els diferents comportaments, aspiracions i necessitats de dones i homes són igualment considerats, valorats i afavorits.

• Equitat de gènere: la distribució justa dels drets, els beneficis, les obligacions, les oportunitats i els recursos sobre la base del reconeixement i el respecte de la diferència entre dones i homes en la societat.

El problema de base, rau en el fet que la capacitat i el poder es segueix pressuposant al gènere masculí. L'exclusió històrica de les dones dels centres de poder ha reforçat la seva absència a les xarxes de confiança i als espais de presa de decisió, integrats fonamentalment per homes. Això facilita que el model masculí segueixi regint tant la definició dels mèrits, com de la participació. Les dones han de provar la seva vàlua no tan sols en qualitat de dones, sinó també respecte dels paràmetres masculins.

La política no està exempta d'aquest paradigma. En ple 2019 encara al nostre partit, tot i haver consensuat i aprovat un pla d'igualtat, s’ha recordat la necessitat d’aplicar les anomenades “llistes cremalleres”, per a incorporar dones a les candidatures dels diversos processos electorals. Però feta la llei, feta la trampa, quantes d’aquests llistes, la número 1 ha estat una dona? I, encara més, quins criteris s’han consensuat per incloure aquestes dones?... em temo que ha estat per meritocràcia en base barems a masculins.

Certament, en els darrers anys s’ha avançat molt respecte al reconeixement normatiu i públic dels drets de les dones, però no és suficient, ens queda molt a fer i és fonamental exigir l’execució d’una política efectiva envers la defensa dels drets de les dones.

No fa gaire vaig assistir a una reunió de caire polític on la majoria eren homes, i en la que la intervenció de la dona era subtilment inadvertida. No em direu que no us heu fixat que en certs àmbits i per tal que tinguin en compte la teva opinió has d’aixecar molt més la veu, o fins i tot posar-te en peu per a poder-te expressar? ... participació invisible.

A la III Convenció de les Dones d’Esquerra del passat 13 de juliol es va repassar el pla d'igualtat d’ERC i de la mà de Mireia Mata, es va presentar l'informe sobre les municipals de 2019, on va quedar palès que s'han consolidat les llistes cremallera de les eleccions municipals arreu del territori, doncs les dones han representat el 61% del total, quan el 2015 no arribaven ni a l'1%. Les dades comencen a confirmar aquesta tendència: el 2019, a ERC ja podem afirmar que tenim 84 alcaldesses, per davant de les 51 de 2015 .

És ben cert també que el 2019, ERC ha tingut 5.430 dones en candidatures municipals, 1.216 més que el 2015; veurem però, en què es tradueix això, si realment aquesta participació no es queda en un miratge o cortina de fum, o si d’aquí quatre anys augmenten el nombre de regidores i alcaldesses, per tant, si augmenta el talent en femení.

Sempre que disposo de la oportunitat, faig la següent reflexió a les meves companyes: "Les dones hem de tenir ben clar, que no som un col·lectiu, som la societat, concretament més del 51% d'aquesta, per tant si volem aportar i construir una societat diversa cal que participem activament i ocupem llocs de poder i llocs directius en tots els àmbits, sense complexes”.

Però la realitat, un cop més, és innegable. Heu observat que quan hi ha la oportunitat de distribuir responsabilitats, ells es queden les més potents o considerades com a tals?, les dones polítiques encara avui en dia tenen atribuïdes cartipassos qualificats com "de dona", com per exemple, benestar i serveis socials, benestar animal, joventut, igualtat o sanitat. Perquè no, economia, urbanisme, recerca i/o universitats? Per tant, no ens queda altre opció per aconseguir el poder, que fer xarxa i trencar els estereotips imposats per la societat del patriarcat.

Com podem parlar de polítiques d'igualtat efectiva a ERC, quan qui les dicten i les han d'aplicar, són aquells que recriminen a una companya quan aquesta expressa en públic no pensar igual que el grup i se l’acusa de pretendre fer un revolta, o quan només en promocionen aquelles que no són conflictives, les callades, les que no molesten.

L’1 de juliol es va celebrar el Ple de les dones al Parlament de Catalunya, acció impulsada per la presidència de la cambra conjuntament amb el Consell Nacional de les Dones de Catalunya (CNDC), un ple integrat només per dones on es va debatre i aprovar una declaració que posa les bases d'una agenda política feminista. Evidentment, és un fet històric però no deixa de ser un acte de caràcter simbòlic, ja que la declaració que es va acordar, no és vinculant, tot i que la finalitat és establir un precedent en el repartiment de rols també dins els grups parlamentaris.

Per tal d'esdevenir prioritària en l'agenda parlamentària, la igualtat de gènere ha de coincidir, doncs, amb altres objectius com el creixement econòmic, la competitivitat o, com s'ha vist en els darrers anys, amb la necessitat de disminuir els nivells de testosterona, agressivitat i cobdícia responsables de la darrera crisi financera. La feminització dels alts càrrecs de l’Administració s'ha presentat com una redempció per corregir el comportament imprudent i excessiu dels governs, institucions i empreses en general.

Posem les coses al seu lloc, igualtat és igual a feminisme, no calen més explicacions, ni interpretacions. Volem els mateixos drets que els homes, ni més ni menys, i estem en contra del patriarcat en totes les seves manifestacions.

Sense anar més lluny i observant la realitat de les Universitats, institucions defensores dels valors de vocació pública i excel·lent, modernes, obertes i responsables amb la societat com a primer referent del país, i que presumeixen de confiar i creure en els col·lectius que la integren com a factor clau per a la participació en iniciatives socials, el reconeixement de les persones per tal de fer retorn a la societat, apreciem que el terme igualtat, així com aquell lema “a igual formació, igual poder de decisió” queda molt lluny d’aplicar-se, a tall d’exemple d’una de les Universitats més nombrosa i referenciada, del 62% de dones estudiants de Grau i Màster, només el el 58% esdevé Doctora, però d’aquestes tan sols el 19% s’esdevé Catedràtica, i d’aquestes cap a Rectora, i ben poques a Deganes de Facultat. Per tant encara la bretxa és ben notòria i cal recórrer molt camí. Aporto unes gràfiques de l’any 2017 respecte aquest esbiaix.

En conclusió, l’impuls femení s'ha de concretar, cal que hi hagin líders femenins i feministes, en tots els entorns, i principalment a les institucions públiques amb vocació de país, així com als partits i òrgans de representació en general, per poder posar l'accent en el canvi efectiu.

Com diu Carme Forcadell, “som republicanes perquè som feministes, som feministes perquè som republicanes”, el mes de juliol, en Pere Aragonès, a la III Convenció de Dones d’ERC, va recordar a les presents que cal seguir fent camí en aquest sentit dient textualment: “la nostra formació política té denominació en femení (Esquerra Republicana), recordem-ho i fem que sigui notori, fem-ho tots i totes juntes, perquè és possible”.

Eva Jané

Comissió sectorial d'Universitats, Recerca i Innovació

universitatsrecerca@esquerra.cat