A la ja existent desconnexió entre els responsables del finançament de la recerca pública i els responsables de l’estructura de recursos humans de les universitats i institucions públiques, s’ha afegit l’actual divisió entre el Ministeri responsable d’Universitats i el de Ciència.

Fa anys que es dota de finançament les diverses infraestructures cientificotècniques, però la contractació del seu personal tècnic de suport es realitza sense que s’estableixin mecanismes que permetin la seva estabilitat als nous contractats, ni la seva promoció als ja existents.

Els debats i les reclamacions envers el personal PDI associat són constants i estan en boca de tothom. Són objecte d’articles d’opinió (amb raó de ser), però algú es pregunta en quina situació es troba el personal tècnic de laboratori o de suport a la recerca que treballa a les universitats públiques, i que presten el seu servei en les core facilities universitàries?

Avui en dia, si estàs contractat com a personal tècnic de laboratori i treballes a una infraestructura de R+D+i d’una Universitat pública, l’opció d’accedir a un treball públic estable és possible, encara que improbable, i ja no parlem de poder optar a una promoció en el cas que la selecció sigui conseqüència d’un relleu a plaça estructural, ja que la carrera professional és inexistent.

El personal investigador en general té certa cobertura legal sota el paraigües de la LCTI i la LOU o la LUC, però el personal cientificotècnic ho té realment complicat. La seva contradicció és la causa que origina el seu contracte, doncs el suport tècnic a la recerca és una funció estructural, encara que l’origen de la seva contractació pot estar lligat a un projecte o convocatòria pública amb caràcter temporal.

En quasi bé totes les Universitats públiques la taxa de temporalitat d’aquest personal és superior al 30%, per tant no és un tema baladí. I no oblidem que la majoria pertany als grups superiors de titulació i en molts casos són doctors o doctores.

Aquest personal presta el seu servei mitjançant l’ús d’equipament científic, però alhora gestiona les instal·lacions de R+D+i amb l’objectiu de millorar-ne les prestacions,i de retruc, el seu rendiment.

A més a més, per la seva formació i expertesa com a personal altament qualificat, presten assessorament científic, metodològic i tecnològic al personal investigador.

L’actual model d’ajuts del Ministeri permet la contractació laboral, però subjecte a la temporalitat màxima de 3 anys, per tant l’error del sistema recau en la pròpia descripció de les convocatòries que defineixen un objecte de contracte estructural subjecte a un requisit de temporalitat (durada determinada) i com hom coneix, donar suport tècnic a la utilització de l’equipament, gestionar instal·lacions, etç en pro de la millora i el rendiment de les infraestructures cientificotècniques, no és, ni hauria de ser, una funció temporal sinó estructural, per tant, el contracte hauria de tenir inici, però no hauria de tenir fi.

En conseqüència podem dir que transcorreguts els 3 anys mantenim la infraestructura però no la persona que l’utilitza i per tant ens trobem en la tessitura de tornar a recórrer a noves contractacions temporals per la mateixa persona, a càrrec d’altres projectes i sempre sota l’ombra de la temuda concatenació de contractes o la manca de dotació econòmica per a fer-ho.

El problema del personal cientificotècnic de les Universitats públiques requereix una solució que uneixi les necessitats de la institució amb la possibilitat d’una carrera professional per aquest personal.

En tot cas, estem davant d’un tipus de personal que no és ni docent ni investigador, però tampoc és un personal d’administració, per tant cal construir una solució que permeti integrar-lo amb plenitud de drets a les Universitats públiques.

El personal tècnic de laboratori fix adscrit en les core facilities de les Universitats igualment està format per un conjunt força heterogeni de titulats de diferent nivell acadèmic (també doctors/es), i comptant amb una variada expertesa cientificotècnica. Aquest personal forma part del Personal d'Administració i Serveis (PAS) de les Universitats, dins de la categoria de Personal Laboral.

La seva activitat laboral implica assessorar ciemtífica i tecnològicament, ser partners en convenis de col·laboració amb altres centres de recerca, participar en projectes de recerca, formar part de comitès científics i de tribunals de tesis doctorals, i participar en programes de màsters i/o postgraus dins del seu àmbit d'especialització.

Totes aquestes tasques, fomenten el desenvolupament científic de la Universitat, i com a conseqüència del seu treball especialitzat, els investigadors gaudeixen de resultats experimentals que són publicats en revistes d'alt índex d'impacte, obtenint patents i reconeixement dins de les comunitats d'investigació nacionals i internacionals.

Però, malgrat la seva participació en totes aquestes activitats pròpies de centres d’excel·lència, aquest personal es veu impossibilitat de liderar projectes de recerca, i es troben davant d'una manca de reconeixement institucional a la seva tasca.

Per corregir aquesta situació es proposa un canvi en la qualificació professional del personal cientificotècnic amb la constitució d'un itinerari o carrera professional que generi il·lusió i motivi un afany de superació, que eviti actituds conformistes i consideri al personal que destaqui en la seva tasca a favor de l'excel·lència.

Actualment, com a PAS Laboral, les possibilitats de promocionar a un grau superior són virtualment impossible. Molts no veuen reconeguda la seva responsabilitat ni els seus mèrits (alguns d'ells amb casos de més de 20 anys de treball mantenen la mateixa adscripció i la mateixa retribució salarial que en el moment de la seva incorporació). Es per això que es proposa;

• Canviar la denominació de l'escala tècnic de laboratori, o de suport a la recerca, per la de personal cientificotècnic.

• Englobar aquest personal com a personal funcionari. Tot i que segurament pot ser una mesura controvertida i farà falta conjugar la voluntat política en primer lloc i la voluntat sindical, per un altre.

L’argument jurídic que ho motiva es fonamenta en la norma vigent aplicable i les anomenades “escales professionals”.

L’article 75 de l’Estatuto Básico del Empleado Público, exposa que: “los funcionarios se agrupan en cuerpos, escalas, especialidades u otros sistemas que incorporen competencias, capacidades y conocimientos comunes acreditados a través de un proceso selectivo”, i segons el previst a l’article 75.1 de la Ley Orgánica de Universidades; “las Universidades podrán crear escalas de personal propio de acuerdo con los grupos de titulación exigidos de conformidad con la legislación general de la función pública”.

Per tant la proposta passaria per crear una escala pròpia de personal cientificotècnic de les core facilities universitàries, determinar-ne el perfil i les funcions que seran objecte d’estabilització, en base a criteris d’urgència i necessitat.

Posteriorment, crear i dotar les corresponents places als pressupostos, així com convocar les places (si es disposa de taxa de reposició directament a Oferta pública, i en cas contrari dotar-la com a funcionar interí de la mencionada escalal.

En tot cas aquest col.lectiu no pot deixar passar més temps sense abordar una solució.

Eva Jané

Sectorial d’Universitats, Recerca i Innovació

universitatsrecerca@esquerra.cat