Així com no hi ha evidència empírica de l’impuls endogen d’una baixada impositiva, com a generadora d’una major activitat econòmica que pot acabar inclús augmentant la recaptació, sí que n’hi ha, i a cabassos, del seu potencial tractor; és a dir, de la capacitat d’atraure fortunes, empreses i, sobretot, beneficis empresarials no generats on s’acaben declarant.

Per alguns es tracta d’una estratègia competitiva com qualsevol altra. Però el cert és que té trets diferencials molt acusats: el perjudici que causa a tercers supera els beneficis de qui l’aplica; els beneficis per aquest són més aviat pírrics i, a sobre, pot posar en marxa una espiral regressiva. Tres característiques que justifiquen sobradament les accions tendents a impedir-la; sobretot, quan es dóna a territoris amb un marc regulador general comú, com ara la UE o un dels seus estats membres, on suposa directament fer dúmping.

Que els perjudicis a tercers superen els beneficis que obté qui el fa, ho és per definició; puix que per atraure cal generar estalvis a qui és atret i, en conseqüència, la imposició que perd qui veu marxar contribuents serà superior a la guanyada per qui els atreu. Pel conjunt de la UE els càlculs aproximats ens diuen que els estats de baixa tributació s’emporten menys d’un 30% del que perden la resta. La diferència és l’ import que s’estalvien les empreses que desplacen els beneficis; més de 100.000 milions d’euros/any.

Que els beneficis de qui el practica són pírrics es deu a això anterior, d’entrada, i al fet que suposa més engreix que creixement. A Irlanda, on la baixa tributació empresarial en va atraure als grups més importants, el PIB es va disparar però la renda nacional a penes va créixer; puix que els beneficis generats a fora i declarats al país, surten tan aviat com entren i no suposen activitat econòmica a l’illa. Un fet que alhora impossibilita emprar el PIB per fer cap comparació amb altres països, puix que el d’Irlanda com el de Luxemburg no reflecteixen la riquesa real del país.

El tercer element és, amb tot, el més negatiu dels tres. Es tracta de l’efecte emulació o arrossegament; és a dir, atès que no puc fer res per evitar-ho, faré el mateix. Un fenomen que està darrera l’espiral de rebaixes fiscals arreu del món a les darreres dècades. De tal manera que si la tributació mitjana sobre beneficis a l’OCDE era del 45% als anys 80 del segle passat, en l’actualitat se situa vint punts per sota. Al temps que l’impost sobre successions i patrimoni han seguit igual camí fins a desaparèixer a molts països.

Una caiguda de la fiscalitat a fortunes i beneficis, que no a treballadors, que ha anat acompanyada d’una de similar en la participació salarial a la distribució de la renda, pel mateix efecte arrossegament/competència entre països, i que explica el creixement colossal de les desigualtats i l’encongiment de la classes mitjanes al si de la majoria de països. De fet, un còctel explosiu al que només calia afegir la pandèmia per tornar a veure cues davant els menjadors socials, però aquest cop no en pel·lícules ni en fotografies de 1929.

A la seva darrera visita a Catalunya, Tomas Pikkety alertava de la necessitat imperiosa de combatre el dúmping fiscal per evitar, precisament, aquesta mena d’imatges i la revolta a què poden donar lloc. Fins i tot aventurava que Catalunya no podria evitar fer-lo si no hi ha regles per impedir-lo a tothom. I de fet no manquen a casa nostra els que defensen combatre a Madrid imitant-lo; és a dir, atiant l’espiral regressiva.

En tot cas, i per dissuadir als que ho defensen, val la pena remarcar que si bé és cert que Madrid ha crescut molt, de l’any 2000 al 2019 a Catalunya havien augmentat més que a Madrid tant el producte per treballador com els salaris. I això és molt més saludable i sostenible que créixer a còpia d’atreure més i més treballadors; molts d’ells “commuters” de les regions perifèriques que, en conseqüència, fan augmentar el numerador del PIB per càpita sense ser-hi al denominador.

Amb tot això, que Madrid com Irlanda llueixin el seu creixement, en comptes de demanar perdó i propòsit d’esmena, no fa sinó reforçar la necessitat de regles anti-dúmping. A escala UE i, sobretot, a escala estatal; puix que en el cas espanyol Madrid afegeix o més aviat parteix del fet de ser seu de l’Estat i dels seus equipaments, des de militars fins a culturals, i de ser el kilòmetre zero de totes les infraestructures. I això és quelcom que paguen tots els ciutadans de l’Estat, amb els de Madrid en menor proporció, sobretot si són riscs, atesa la menor pressió fiscal.

Jordi Angusto

President de la sectorial de Política Econòmica

economia@esquerra.cat