Tradicionalment associem una major pressió fiscal amb una menor desigualtat i és ben cert. L’estat espanyol té alhora la menor pressió fiscal de l’Europa occidental, si descartem Irlanda per manca de comparabilitat, i la major taxa de desigualtat, mesurada amb l’índex de Gini.

Tanmateix, aquesta correlació entre pressió fiscal i desigualtat sovint s’associa exclusivament a mesures redistributives i no tant, o gens, al potencial predistributiu d’una major pressió fiscal. És a dir, al fet que una major pressió fiscal pot donar lloc a una major productivitat i salaris.

De fet, tots els països amb una productivitat superior a la mitjana estatal espanyola també tenen una major pressió fiscal. Casualitat o causalitat? Si tenim present que la productivitat és una característica sistèmica territorial, que sobretot depèn d’elements com la salut de la població, l’educació, la recerca i innovació, l’agilitat administrativa, les infraestructures...; més aviat diríem que la correlació que podem veure al següent gràfic revela una forta relació causa-efecte.

L’estat espanyol és el rombe vermell, amb una combinació de baixa pressió fiscal i baixa productivitat.

Lluny dels que defensen baixades impositives per impulsar l’economia, si allò que es vol és un model productiu d’alta productivitat i bons salaris, més aviat cal augmentar la pressió fiscal. Però ull, també hi ha països de major pressió fiscal que l’espanyola i una menor productivitat –els rombes a la dreta i per sota del vermell. La qual cosa indica que no n’hi ha prou amb més impostos; depèn de què es faci amb ells!

No per casualitat, els països de més alta productivitat a Europa són els que destinen més diners a educació i menys a ordre públic; un ordre públic que una millor educació i una menor desigualtat ajuden a preservar molt millor que les porres.

Suposadament, però, les virtuts d’una major tributació tenen una contrapartida que la fa poc desitjable: el fet de deixar menys diners disponibles a “les butxaques dels ciutadans”. Una suposició que, en termes generals, és simplement falsa. Dels països europeus amb major tributació i renda per càpita, només n’hi ha dos, Itàlia i França, on el diferencial impositiu és superior al diferencial de renda i els ciutadans acaben amb menys diners a la butxaca. En el cas d’Itàlia, fins i tot menys diners que a les butxaques espanyoles.

De nou, doncs, tot depèn de què es fa amb els impostos. I en això cal reconèixer que l’Estat espanyol mai no ha excel·lit i en conseqüència no ha generat la necessària confiança prèvia a tot augment impositiu.

Jordi Angusto

President de la sectorial de Política Econòmica i Treball

economia@esquerra.cat