Des dels seus antecedents amb la Comunitat del Carbó i de l’Acer creada l’any 1952 com a eina per superar els traumes de les dues guerres mundials i afrontar la reconstrucció econòmica d‘Europa passant per la Comunitat Econòmica Europea creada l’any 1958, una de les principals raons de ser de la Unió Europea ha estat la de fomentar la integració econòmica dels Estats europeus. Aquesta integració econòmica s’ha vist reforçada amb la creació d’una moneda única, l’euro, que va entrar en circulació l’1 de gener de 2002.

Aquest darrer fet és especialment important a l’hora d’analitzar l’evolució del mercat de treball dins la Unió Europea. La majoria dels Estats membres van decidir traslladar les competències en política monetària a l’àmbit europeu mentre que les competències fiscals, amb excepcions relatives com succeeix en el cas del l’IVA, les polítiques sobre el mercat de treball o els sistemes de protecció social es mantenen com a competències estatals. A aquesta qüestió cal afegir-hi un altre element: la disparitat de la situació econòmica de partida i els desequilibris econòmics interns amb la suma d’una política monetària comuna que, forçosament, ha beneficiat més uns estats que uns altres, han estat un fre a la convergència econòmica. Les quantitats importants en forma de transferències i inversions que les institucions europees finançades per les aportacions de les economies més benestants han destinat a reduir aquests desequilibris territorials no han estat suficients per tal de garantir una convergència econòmica efectiva.

Entrant en el concepte del treball, partim de la base que el treball és la primera política social. El treball és un dret i un deure que ha de permetre, per una banda, facilitar les condicions econòmiques a les persones per poder desenvolupar el seu projecte de vida amb dignitat i, per altra, esdevenir un eix central en la definició de la pròpia persona. Per tant, el treball ha de ser un element essencial en la lluita contra la pobresa i, en conseqüència, en generació de cohesió social, però també, respecte l’apoderament de la persona.

1. Determinar el salari mínim al voltant del 60% del salari mitjà de cada país

Tenint en compte tot això, què hi pot fer la Unió Europea? En primer lloc, cal aprendre dels errors de la sortida de la darrera crisi econòmica, la Gran Crisi del 2008, en què es van fer extremadament evidents els desequilibris citats anteriorment i que van provocar que la recepta austeritat anés associada a una recepta amb un impacte directe en el mercat de treball. Sota el mite de la flexibilitat del treball, la forma de recuperar competitivitat per part dels Estats del sud, aquells que van patir un impacte major de la crisi juntament amb Irlanda, va ser mitjançant el que s’anomena la devaluació interna. La impossibilitat d’utilitzar la política monetària de forma individual devaluant la moneda per afavorir la competitivitat encara que fos a costa d’empobrir-se amb l’exterior, va fer aquesta devaluació es fes a base de reduir costos laborals, és a dir, reduint poder adquisitiu a les classes treballadores. A tall d’exemple, a Catalunya, el poder adquisitiu de les persones treballadores catalanes el 2019 encara era un 6,5% inferior que l’any 2008.

Aquest fet va provocar un augment de la precarietat generalitzat, però especialment intens en els països del sud d’Europa. Aquests països partien d’una situació amb economies molt menys resilients. En aquest sentit, va aparèixer el fenomen dels working poors, és a dir, aquelles persones que malgrat tenir una feina no ingressen el mínim necessari per sortir del llindar de la pobresa.

Per tal d’actuar contra aquestes situacions, són àmpliament conegudes les recomanacions del Consell d’Europa a través de la Carta Social Europea de determinar el salari mínim al voltant del 60% del salari mitjà d’un país. Aquest marc, situat en l’àmbit de les recomanacions, situaria a Catalunya el salari mínim al voltant dels 1.240 euros bruts mensuals en 14 pagues. Actualment, aquesta competència és estatal i si bé hi ha hagut augments del salari mínim en els darrers anys fins als 950 euros bruts mensuals en 14 pagues, aquesta xifra encara està lluny d’aquest objectiu.

2. Acabar amb la bretxa salarial entre homes i dones

Un altre element de desequilibri és la bretxa salarial entre homes i dones. Segons dades de l’Eurostat i l’Idescat, la diferència salarial per hora treballada entre homes i dones a la Unió Europea es situava en un 14,1% a la UE, un 11,9% a l’Estat espanyol i un 13,3% a Catalunya. Ara bé, si tenim en compte la diferència d’hores treballades, amb l’impacte de les jornades parcials, la bretxa a Catalunya augmenta fins al 23,4% i a l’Estat fins al 23%, segons l’INE. Finalment, cal tenir en compte que aquest efecte es multiplica quan parlem de pensions, en què el 2017, segons dades d’Eurostat, la bretxa de gènere en pensions era d’un escandalós 35,7% a la UE. En aquest àmbit, establir mínims en qüestions relatives a legislació contra la discriminació de gènere, garantir la paritat dels llocs de responsabilitat a les empreses i institucions i fomentar l’equilibri de gènere en aquells sectors econòmics amb millors sous, especialment els vinculats a la ciència, tecnologia i indústria, establir mínims en qüestions de permisos relacionats amb les cures amb una regulació sobre els sistemes de protecció social són elements en què el camí per recórrer és pràcticament infinit.

3. Regularització de treballadors d’altres països: millorem les condicions laborals

En tercer lloc, diversos estudis determinen clarament com el futur de la Unió Europea passa forçosament per un foment de l’arribada de persones joves d’altres països. La política de fronteres, immigració i drets de ciutadania de la Unió Europea és inacceptable des d’un punt de vista dels Drets Humans però, també un sense sentit en l’àmbit social i laboral. Segons un estudi recent elaborat pels professors Joan Monràs (Universitat Pompeu Fabra), Javier Vázquez Grenno (Universitat de Barcelona) amb l'ajuda de Ferran Elias (científic de dades d'Ocado Technology), la regularització de 600.000 persones en situació d’irregularitat administrativa l’any 2004 va suposar un impacte positiu de 2400 milions d’euros en les arques públiques. Regularitzar la situació administrativa dels nostres veïns i veïnes que no tenen aquesta situació reconeguda, segons l’estudi, impacta a l’alça, també, en les condicions laborals de la resta de persones treballadores, ja que la demanda de treball es situa en igualtat de condicions.

4. Garantir els drets laborals de tots els treballadors

En quart lloc, la nova economia digital, entre molts impactes positius a la nostra societat, ha obert debats sobre les condicions de treball i ha anat acompanyada de l’aparició de l’anomenada gig economy. La gig economy es basa en l’extrema flexibilitat de la persona treballadora que és contractada per treballs esporàdics i puntuals i en què els intermediaris digitals prenen el control sobre l’oferta i la demanda, posant en perill productors, la qualitat del producte per al consumidor i, recuperant l’inici d’aquest paràgraf, els drets de les persones treballadores. Diverses sentències de tribunals d’Estats membres han determinat que les persones treballadores d’empreses com Uber o Glovo són, efectivament, persones treballadores per compte d’altri ja que el control dels mitjans de producció són de l’empresa contractant. En aquest àmbit, la coordinació fiscal interna de la Unió Europea per evitar els buits dels que s’aprofiten algunes d’aquestes companyies, la garantia dels drets laborals i el poder de mercat són àmbits en què la legislació europea podria determinar uns mínims comuns.

5. Fomentar les polítiques actives d’ocupació i la formació continuada

I en cinquè i darrer lloc, cal fer un esment a les polítiques actives d’ocupació i la formació al llarg de la vida tant de les persones aturades com de les persones en situació de treball. Els fons Next Generation indiquen que el futur, i de fet, el present, es basarà en dos elements tractors que arrossegaran la resta de sectors: la transformació digital, tal i com s’esmentava en el paràgraf anterior, i la transició ecològica. Especialment en el camp de la transformació digital, els canvis que pot provocar en els propers anys en el mercat de treball poden ser de caire disruptiu i provocar trencaments entre l’oferta i la demanda laboral. És per això que és necessari posar al centre de la formació al llarg de la vida l’anomenat reskilling, és a dir, afegir una capa tecnològica als treballadors i treballadores que els permetin adaptar-se a les necessitats futures, i algunes presents, del mercat de treball. En cas contrari, el trencament pot esdevenir dramàtic.

En conclusió, el procés de construcció i integració europea, amb un caràcter eminentment econòmic i, en contraposició, amb grans limitacions a nivell polític, ha generat, juntament amb les grans diferències internes a nivell d’estructures econòmiques i socials i en relació als sistemes de protecció social situacions totalment dispars en el mercat de treball. A tall d’exemple, l’atur juvenil a l’Estat espanyol es situa en el 40,7% mentre que a Itàlia en un 29,7% o en un escàs 6,1% a Alemanya el desembre de 2020 segons Eurostat. Aquestes situacions, agreujades enormement per un impacte desigual de la crisi econòmica i social derivada de la situació de pandèmia, amb impactes molt més forts als països més dependents del turisme, obliguen a aprofitar els fons europeus vinculats al Next Generation per tal de fer aquells canvis en les estructures econòmiques i socials de fons que facilitin una major convergència en matèria econòmica i social en el sí de la Unió Europea.

Jordi Castellana

Secretari de Política Econòmica i Treball d’Esquerra Republicana

politicaeconomica@esquerra.cat