En la ja existent desconnexió entre els responsables del finançament de la recerca pública i els responsables de l’estructura de recursos humans de les universitats i institucions públiques, s’ha afegit l’actual divisió entre el Ministeri responsable d’Universitats i el de Ciència.

Fa anys que es dota de finançament les diverses infraestructures cientificotècniques, però la contractació del seu personal tècnic de suport es realitza sense que s’estableixin mecanismes que permetin la seva estabilitat als nous contractats, ni la seva promoció als ja existents.

Els debats i les reclamacions envers el personal PDI associat són constants, estan en boca de hom i són objecte de redacció d’articles d’opinió (amb raó de ser). Però, algú es pregunta en quina situació es troba el personal tècnic de laboratori, anomenat també personal de suport a la recerca que desenvolupa les seves funcions a les core facilities de les diverses universitats públiques?

Avui en dia, si ets personal tècnic de laboratori i treballes a una infraestructura de R+D+i d’una universitat pública, la opció d’accedir a un treball públic estable és possible encara que improbable, i ja no parlem de poder optar a una promoció en el cas que la selecció sigui conseqüència d’un relleu a plaça estructural, doncs la carrera professional és inexistent.

El personal investigador en general té certa cobertura legal sota el paraigües de la LCTI i la LOU o la LUC, però el personal cientificotècnic ho té realment complicat. La seva contradicció és la causa que origina els seus contractes, doncs el suport tècnic a la recerca és una funció estructural, encara que l’origen de la seva contractació pot estar lligat a un projecte o convocatòria pública amb caràcter temporal.

A quasi bé totes les universitats públiques la taxa de temporalitat d’aquest personal és superior al 30% per tant no és un tema baladí. I no oblidem que la majoria pertany als grups superiors de titulació i en molts casos quasi bé un 70% són també doctors.

Aquest personal a part de prestar el seu servei mitjançant l’ús d’equipament científic, gestionar instal·lacions de R+D+i amb l’objectiu d’incrementar i millorar-ne les prestacions i de retruc el rendiment d’aquestes infraestructures públiques. Per la seva formació i expertesa com a personal altament qualificat, presten assessorament científic, metodològic i tecnològic al personal investigador.

L’actual model d’ajuts del Ministeri permet la contractació laboral, però subjecte a la temporalitat màxima de 3 anys, per tant l’error del sistema recau en la pròpia descripció de les convocatòries que defineixen un objecte de contracte estructural subjecte a un requisit de temporalitat (durada determinada) i com hom coneix, donar suport tècnic a la utilització de l’equipament, gestionar instal·lacions, etç en pro la millora i el rendiment de les infraestructures cientificotècniques, no és, ni hauria de ser, una funció temporal sinó estructural, per tant el contracte ha de tenir inici, però no hauria de tenir fi sense aportar continuïtat per la seva incorporació.

En conseqüència podem dir que transcorreguts els 3 anys mantenim la infraestructura però no la persona que l’utilitza i per tant ens trobem en la tessitura de tornar a recórrer a noves contractacions temporals de la mateixa persona, a càrrec d’altres projectes i sempre sota l’ombra de la concatenació de contractes o la manca de dotació econòmica per a fer-ho.

El problema del personal cientificotècnic a les universitats públiques requereix una solució que uneixi les necessitats de la institució amb la possibilitat d’una real carrera professional d’aquest personal.

En tot cas, estem davant d’un tipus de personal que no és ni docent ni investigador, però tampoc és personal d’administració, per tant cal construir una solució que permeti integrar-lo amb plenitud de drets a les universitats públiques. El personal tècnic de laboratori fix adscrit a les core facilities de les universitats està constituït per un conjunt força heterogeni de titulats de diferent nivell acadèmic (doctors/es), i compten amb variada expertesa cientificotècnica, actualment formen part del col·lectiu “Personal d'Administració i Serveis” (PAS) de les universitats, dins de la categoria del personal laboral.

A causa de la seva tasca de suport a la recerca i de la seva formació especialitzada, la seva activitat laboral implica funcions d’assessors cientificotècnics, són partners en convenis de col·laboració amb altres centres de recerca, participen en projectes de recerca, formen part de comitès científics i de tribunals de Tesis Doctorals, i participen en programes de màsters i postgraus dins del seu àmbit d'especialització. Totes aquestes tasques, fomenten el desenvolupament científic de la universitat.

Com a conseqüència del seu treball especialitzat, els investigadors gaudeixen de resultats experimentals que són publicats en revistes d'alt índex d'impacte, obtenint patents i reconeixement dins de les comunitats d'investigació nacionals i internacionals. Però, malgrat la seva participació en totes aquestes activitats pròpies de centres d’excel·lència, aquest personal es veu impossibilitat de liderar projectes de recerca i es troben davant una manca de visibilització i reconeixement institucional a la seva tasca.

Per corregir aquesta situació caldria apostar per un canvi en la qualificació professional del personal cientificotècnic amb la constitució d'un itinerari o carrera professional que generi il·lusió i motivi un afany de superació, que eviti actituds conformistes i consideri al personal que destaqui en la seva tasca a favor de l'excel·lència.

Actualment, com a PAS Laboral de les universitats, les possibilitats de promocionar a un grau superior és virtualment impossible. Aquest personal cientificotècnic no veu reconeguda de cap manera la seva responsabilitat ni els seus mèrits (alguns d'ells amb casos de més de 20 anys de treball mantenen la mateixa adscripció i la mateixa retribució salarial que en el moment de la seva incorporació). Per aquest motiu, seria necessari per exemple:

• Canviar la denominació de l'escala tècnic de laboratori, per una escala específica de personal cientificotècnic (com les escales de lletrats o economistes).
• Valorar englobar aquest personal en personal funcionari. Tot i que segurament pot ser una mesura controvertida i farà falta conjugar la voluntat política en primer lloc i la voluntat sindical, per un altre.

L’argument jurídic que exposo es basa en la norma vigent aplicable i les anomenades “escales professionals”.

L’article 75 de l’Estatuto Básico del Empleado Público, exposa que: “los funcionarios se agrupan en cuerpos, escalas, especialidades u otros sistemas que incorporen competencias, capacidades y conocimientos comunes acreditados a través de un proceso selectivo”, i segons el previst a l’article 75.1 de la Ley Orgánica de Universidades; “las Universidades podrán crear escalas de personal propio de acuerdo con los grupos de titulación exigidos de conformidad con la legislación general de la función pública”.

Per tant una possible solució seria la de crear una escala pròpia de personal cientificotècnic de les core facilities universitàries i determinar-ne el perfil i les funcions que haurien de ser objecte d’estabilització, en base a criteris d’urgència i necessitat.

Posteriorment caldria crear i dotar les corresponents places als pressupostos, així com convocar les places, si es disposa de taxa de reposició directament a Oferta pública, i en cas contrari dotar-la com a funcionar interí de la mencionada escala.

El problema del personal cientificotècnic a les universitats públiques requereix una solució que uneixi les necessitats de la institució amb la possibilitat d’una real carrera professional d’aquest personal.

Eva Jané i Parra

Presidència de la Sectorial d’Universitats, Recerca i Innovació

universitatsrecerca@esquerra.cat