A les acaballes de l’any passat, molts mitjans de comunicació van coincidir a qualificar l’any 2020 com l’any de la ciència. Certament, una ciència que ens permès disposar de diverses vacunes contra la Covid-19 en un temps rècord i que permetrà als països que aposten decididament per la ciència sortir d’aquesta crisi molt més aviat que aquells que s’hi resisteixin. Per això, sense cap mena de dubte, la recerca, el desenvolupament i la innovació han de ser la base del canvi del model econòmic i productiu del nostre país, fins ara massa depenent d’altres sectors de gran impacte en l’entorn i sotmesos a crisis periòdiques.

Catalunya fa temps que va fer una aposta decidida en aquest sentit, però encara queda feina per fer i problemes per resoldre. Disposem d’importants universitats i hospitals de reconegut prestigi internacional i amb un gran potencial. S’han creat parcs científics i grans infraestructures científiques singulars, com el Sincrotró Alba, el supercomputador Mare Nostrum i el centre de seqüenciació genòmica, que donen suport a tota la comunitat científica global. I s’han establert nous Instituts de Recerca, de diversos àmbits del coneixement, amb grups de recerca d’elevat nivell, capaços d’atreure talent i recursos i transferir el coneixement a la societat.

Malgrat tots aquests grans esforços, el nostre sistema de recerca continua afectat per greus problemes que minven el seu potencial i impedeixen el seu enlairament definitiu. Entre d’altres, la inversió a Catalunya en I+D continua lluny del 2% de mitjana europea i amb una insuficient contribució del sector privat. El personal altament qualificat te sous baixos, disposa de poques oportunitats d’estabilitzar la seva carrera i ha de continuar buscant el seu futur fora del nostre país amb un retorn complicat. La omnipresent burocràcia es menja temps i recursos. Les universitats pateixen l’envelliment de les seves plantilles de professorat i han vist minvada la seva recerca per les continuades retallades, entre d’altres.

Recentment s’han impulsat algunes iniciatives per contribuir a la solució d’aquests problemes. Per una banda, el Pacte Nacional per la Societat del Coneixement ha aconseguit un acord de país per impulsar l'educació superior, la recerca i la innovació. D’altra banda, el primer conveni sectorial de la recerca pública de Catalunya que s’hauria de començar a negociar a partir del primer trimestre del 2021 dotarà d’un conveni representatiu al personal que treballa en aquest àmbit d’activitat. A més de tot això, seria una decisió molt encertada del nou govern sorgit de les passades eleccions del 14 de febrer que es recuperés una conselleria pròpia i específica d’Universitats i Recerca que tant es reclama darrerament per diversos actors d’aquests àmbits, des de Rectors. Una conselleria pròpia no és garantia de res, si no es dota de recursos suficients, però traslladaria un missatge molt clar de la importància clau del sector pel nostre futur i aconseguir que els anys propers siguin tots ells “els anys de la ciència a Catalunya”.

Agustí B. Munté i Carrillo

Biòleg i Bioquímic. Doctor en Genètica, PhD, MBA. Vocal de Relacions Laborals i Sindicals de la sectorial d'Universitats, Recerca i Innovació. Candidat al Parlament, nº 45 per Barcelona.

universitatsrecerca@esquerra.cat