L’augment de les desigualtats té un mirall quasi perfecte: la disminució de la imposició al capital. Si posem ambdues variables en un gràfic temporal, les dades empíriques dibuixen dues corbes quasi simètriques. I no només per la redistribució que permet una major imposició; també per l’efecte predistributiu derivat d’un major i millor creixement econòmic.

Les dades són incontestables i desmenteixen a bastament el gargot amb què Laffer va enlluernar Ronald Reagan i tot seguit a la Thatcher. Un gargot que gràficament descrivia l’augment de la inversió i el creixement, segons disminuïen els impostos al capital. Precisament, el major creixement a Occident, més sostenible i equitatiu, va precedir les polítiques de rebaixes fiscals al capital del duo neo-liberal i l’efecte arrossegament global que van generar.

Perquè és cert que el creixement depèn de la inversió; però quina l’impulsa més, la pública o la privada? La resposta no és única, depèn de la situació i de què es fa amb una i altra. Hi ha, però, un principi general: la inversió privada defuig els projectes amb externalitats positives; ja que, per definició, no pot monetitzar-les. I les externalitats positives són, precisament, les que més impulsen el progrés social: educació, recerca, salut, infraestructures clau...

També és cert que a la pell de brau tenim manta exemples d’inversió pública sense retorn socio-econòmic, amb l’AVE com a exemple. Deixant ben a les clares que és més important allò que es fa que qui ho fa. Cosa que cal tenir ben present a l’hora de triar els NGEU.

En tot cas, que la senyora Yellen, als EUA, i la senyora Giorgeva, a l’FMI, defensin una imposició mínima global als beneficis i un augment immediat per fer front al deute generat per la Covid, no pot ser millor notícia. Posar punt i final a la competència fiscal entre països pot ser el primer pas cap a unes societats més justes i amb un creixement més harmònic i sostenible.

Jordi Angusto

President de la sectorial de Política Econòmica i Financera

econoia@esquerra.cat