Els i les joves han sigut uns dels principals grups socials perdedors de la crisi econòmica generada per la pandèmia de Covid-19. L’atur juvenil (entorn del 34% a Catalunya) i la precarietat no només suposen una greu situació per la independència econòmica dels joves, sinó també pel desenvolupament econòmic de Catalunya. Per tal de redreçar la situació és imprescindible redoblar l’aposta en la Garantia Juvenil i dur a terme reformes que augmentin la seva efectivitat.

La mancança més gran de la Garantia Juvenil és la falta de cobertura. Molts joves, sigui per desconeixement o per desànim, no s’inscriuen. Cal adoptar una estratègia d’acostament més ambiciosa, com per exemple cribratges per identificar-los i incorporar-los al sistema. Tanmateix, molts joves que es troben sense feina i sense cursar estudis ho estan perquè es veuen en situacions familiars i socials molt complicades. Això els genera mancances bàsiques com per exemple falta de temps i de correcta socialització en un entorn laboral. La Garantia Juvenil es marca com a termini màxim per oferir ofertes de treball o formació un temps de quatre mesos, que per aquests casos complexos pot ser massa curt. Aquests joves requereixen un tractament més integral, si cal amb un programa previ a l’entrada en la Garantia Juvenil.

En segon lloc, és imprescindible millorar el sistema de recollida i anàlisi de dades dels beneficiaris. Actualment les bases de dades del SEPE i del SOC presenten mancances que impedeixen mesurar, avaluar i comparar quantitativament l’èxit dels programes en tant que generació d’ocupació estable i de qualitat. Una millora dels sistemes d’informació és una condició sine qua non per dur a terme un seguiment personalitzat al llarg de la vida del jove i valorar les múltiples intervencions que s’han realitzat al llarg de la seva vida laboral i estudiantil.

En tercer lloc, seria necessari definir un marc de la qualitat de les ofertes que s’adrecen als beneficiaris per tal d’assegurar una estratègia personalitzada i coherent per la inserció i l’estabilitat a llarg termini dels participants.

Un altre punt important és augmentar la col·laboració institucional amb empreses de col·locació en pics de destrucció d’ocupació, com ho són les crisis econòmiques per tal de garantir que la informació sigui ràpidament compartida i la Garantia Juvenil arribi a tots els afectats.

Per últim, resulta necessari importar expertesa externa de països com Finlàndia i Àustria. La incorporació d’expertesa externa en aquest àmbit (en l’encaix organitzatiu que sigui possible a l’administració pública catalana) molt probablement tindria un gran impacte positiu en el disseny i la implementació de la Garantia Juvenil, que ens acostaria cada cop més a l’excel·lent funcionament d’aquests països.

Tot això, òbviament, requereix la dedicació de més recursos i més personal especialitzat per dur a terme de forma efectiva el que constitueix una clara oportunitat pel social investment. És a dir, una clara oportunitat per millorar la productivitat econòmica a través d’una política social cada cop més eficient i a favor dels que més la necessiten.

Bernat Aritz Monge Nunes

Doctorand a l'Institut Universitari Europeu de la UE

i membre de la sectorial de Treball, Autònoms i Economia Social