El març de 2020 les mesures per a contenir la primera onada de la covid van tenir un impacte econòmic automàtic. Només al tercer trimestre de 2020, el PIB va caure en un 9,5% a Catalunya.

En aquell moment incert s’especulava sobre la recuperació. Els més optimistes parlaven d’una “V”, caiguda abrupta i recuperació ràpida, n’hi havia que preveien successives onades en forma de “W”, i els que, recordant la gran recessió de 2008, alertaven sobre la “Y” que augmentaria la bretxa entre els més privilegiats i els més vulnerables.

Al llarg de la primavera de 2020 es va forjar un consens europeu a favor de la “V”: es suspenien les regles d’estabilitat pressupostaria i per primer cop s’emetia deute conjunt per a reactivar l'economia post-pandèmia. Es volia aprendre dels errors del 2008 i evitar tant l’austeritat dogmàtica com el keynesianisme de rotonda. La pandèmia havia de ser un punt d’inflexió per a Europa i “transformar la nostra economia” cap a una “Europa més ecològica, més digital i més resilient”, segons la Comissió.

La recuperació va acabar semblant una arrel quadrada no gaire ben dibuixada: caiguda, repunt i posterior estancament del consum i l’activitat econòmica que, ara, torna a accelerar-se al ritme de la vacunació. En breu, sembla que arribara el moment de la transformació. No obstant, cada cop prenen més força i més veu aquells que, en comptes d’un punt inflexió, abonen la tesi del parèntesi. Els que entenen que la pandèmia com una pausa del nostre model econòmic i que, un cop superada, cal tornar a fer el que fèiem i, en tot cas, fer-ho més.

A Catalunya, els partidaris del parèntesis han desplegat una agenda d’inversions estructurals que reafirmaria el model econòmic pre-covid: més creuers, l’Hermitage al port, la liberalització total dels horaris comercials, màniga ampla amb macro-projectes d’energia renovable, tercera pista i ampliació de l’aeroport, destruint l’espai protegit de La Ricarda, i els jocs olímpics d’hivern. Propostes plantejades com un dilema binari, a prendre o a donar, obviant alternatives que casarien l’estímul amb la transformació.

Reincideixen en un model caduc. En un moment en què la lluita contra el canvi climàtic imposa repensar el turisme de city-breaks i vols i creuers de curta i mitja distancia, s’hi abonen. Desprès de dècades d’evidència empírica que demostra que Barcelona 92 va ser una excepció a la regla i el benefici d’organitzar jocs olímpics rarament compensa el cost, s’insisteix en l’economia de grans esdeveniments.

En aquest moment de recuperació, la cultura del parèntesis té a favor seu els “animal spirits” dels que parlava Keynes, apuntant que les nostres decisions tendeixen a dependre del pessimisme o optimisme espontani. Els “animals spirits” de la recuperació competeixen amb el pensament estratègic de la transformació. L’Estudi sobre l’estalvi de les famílies de la Cambra de Comerç apunta que el nivell d’estalvi a Catalunya està en un màxim històric del 14,5% el 2021, un estalvi està altament correlacionat amb les expectatives d’atur.

Les propostes dels abonats a la tesi del parèntesis fan campanya en aquest clima: aprofitant l'eufòria de la recuperació i la por a l’atur. Inversions i treball, encara que sigui ocupació precària i de poc valor afegit.

Es imprescindible aïllar la presa de decisions estructurals de l’optimisme de la recuperació. El nostre futur econòmic no depèn del xantatge d’AENA o els cants de sirena dels oligopolistes russos, sinó de si podem convertir l’impacte de la covid en un punt d’inflexió, en comptes d’un parèntesi.

Jaume Martorell

Vocal de la sectorial de Política Econòmica i Financera

economia@esquerra.cat