En la darrera etapa del govern d’Entesa, des del Comissionat per a Universitats i Recerca es van desenvolupar diverses línies de treball en política lingüística universitària que no han tingut la continuïtat necessària. A grans trets, es va determinar l’obligatorietat que la llengua d’impartició de les assignatures constés al programa i fos vinculant, es van intensificar els plans de formació i dinamització lingüística per als estudiants procedents de fora de l’àmbit lingüístic català perquè es poguessin adaptar ràpidament al context lingüístic de les nostres universitats, i es van fixar requisits lingüístics: nivell d’entrada als cossos docents (nivell de suficiència en llengua catalana) i nivell de sortida als estudiants universitaris (nivell B2 d’anglès, francès, italià o alemany). Aquestes decisions es van prendre acompanyades de mesures com ara la garantia d’informació prèvia a tot l’alumnat del requisit lingüístic i el seguiment i control del nivell lingüístic any a any per tal d’evitar situacions com les que ara denuncien alguns estudiants, i és que es trobessin abans d’acabar el grau sense poder acreditar els coneixements de la tercera llengua. Així mateix, les universitats van poder consolidar els procediments d’acreditació per poder oferir titulacions amb validesa oficial.

Després d’aquella etapa no es pot dir que s’hagi fet un seguiment prou adequat del programa de política lingüística, i aquesta situació ha comportat problemes diversos. D’una banda, col·lectius d’estudiants han denunciat el fet que cert professorat no respectés la llengua que consta a la fitxa de l’assignatura, i canviï de llengua únicament per la petició d’un estudiant que manifesti incomprensió de la llengua catalana. D’altra banda, un altre grup d’estudiants es manifesta contrari al requisit de la tercera llengua, pel fet que segons ells no estaven prou informats a l’inici del grau, i que no s’ofereixen prou recursos públics per ajudar-los a assolir el nivell requerit. Aquest requisit ha estat durant aquests deu darrers anys un element discordant a les nostres universitats, i en cap moment s’ha actuat de manera unànime als centres docents, cosa que ha produït un desconcert important entre el col·lectiu estudiantil, que no s’acaba de creure l’exigència quan veu que es van aplicant moratòries des del Parlament, i que no hi ha una política lingüística aplicada amb fermesa des del Govern.

Des d’un altre punt de vista, el fet de fixar la llengua de les classes permetia obtenir dades sociolingüístiques molt més fiables que amb les enquestes que s’havien fet anteriorment. Ara que ja no se’n fa seguiment, amb l’entrada del multilingüisme amb força a la docència i la recerca, el català retrocedeix d’una manera important en els graus i té una presència cada cop més minsa en màster i doctorat.

Tota aquesta feina d’anàlisi ha quedat en l’oblit, cal tornar a impulsar unes mesures de política lingüística que eliminin la discriminació que està patint el català a les aules i que reforcin el sistema d’assoliment d’un nivell B2 en una tercera llengua. Aquesta discriminació del català és endèmica, i només la podem solucionar, d’una banda amb discurs i conscienciació de l’estudiantat, i per l’altra a través de l’Agència de Qualitat Universitària, incidint en les guies docents per tal de blindar la impartició de les assignatures en català.

Pel que fa a l’assoliment del B2 en una tercera llengua, hem de disposar dels mecanismes necessaris perquè tot l’estudiantat pugui acreditar el nivell del B2, que poden ser diversos, com ara presentar el TFG en una tercera llengua, cursar determinat nombre de crèdits en una aquesta llengua, acreditar una estada de mobilitat en una universitat estrangera, etc. També cal incrementar els ajuts del programa Parla3 de la Generalitat, i acompanyar-los de beques per als cursos d’idiomes a estudiants segons nivell de renda. Finalment, aquest requisit en acabar el grau ha de comportar necessàriament un programa de millora de l’ensenyament de l’idioma a la secundària, per tal que els estudiants puguin assolir el nivell de coneixements immediatament inferior dins el currículum sense necessitat de recórrer a altres sistemes de formació fora del centre.

En resum, no podem permetre que l’assoliment del B2 en una tercera llengua sigui un escull per al nostre estudiantat, hem de garantir que tothom pugui assolir el nivell sense barreres econòmiques, mentre treballem per blindar la presència del català a les aules.

Mèius Ferrés i Pau Maza

Sectorial d'Universitats, Recerca i Innovació

universitatsrecerca@esquerra.cat