Una de les grans frases de la sèrie “Big Bang Theory” és, cap al final de la segona temporada, quan la Penny vol crear una empresa per comercialitzar passadors de cabells i el Howard li fa una recomanació per millorar el producte i li diu “li afegirem Bluetooth!” i, davant la incredulitat de la Penny, en Sheldon ho rebla amb un: “Penny, qualsevol cosa és millor amb Bluetooth!”.

Aquest és un clar exemple de com el tecno-optimisme (la creença que qualsevol innovació tecnològica sempre serà positiva) domina una capa àmplia de la nostra societat, especialment de les capes més joves i benestants que gaudeixen d’ella.

També és coneguda la pulsió ludista (tot i que el terme no és prou adequat, com veurem més endavant) d’una part important de la societat que considera que qualsevol innovació tecnològica va en contra dels seus interessos o, senzillament, no se senten còmodes davant els canvis que l’aplicació d’aquesta tecnologia introduirà en el seu dia a dia. El ludisme va néixer a Gran Bretanya a principis del segle XIX i pren el nom de Ned Ludd, un pseudònim emprat pels qui destruïen les màquines i les instal·lacions obreres per part, sobretot, d’artesans que veien perillar el seu model de vida.

Actualment també veiem aquestes dues pulsions a la nostra societat. Tothom tenim, també entre el nostre cercle més proper, persones que podrien ser classificades dins d’aquests dos extrems en la seva forma d’afrontar la introducció de noves tecnologies al seu entorn. Jo sempre m’he apropat més cap als primers, si ve és cert que mai he entès els perfils de “la innovació per la innovació” sense un sentit ni una meditació reposada. Però cada cop em sento més lluny d’ambdós extrems i m’apareix una simpatia cap als “ludites”, no perquè estigui en contra de la tecnologia i els canvis, sinó perquè és cert que les tecnologies digitals, cada cop més disruptives, són el camp de joc perfecte per a que un capitalisme salvatge i sense escrúpols campi als seus aires rebentant consensos socials a les nostres societats.

Sóc un ferm defensor de la introducció de la tecnologia, però aquest fet s’ha de governar. Hem de tenir uns representants públics que entenguin el món digital, les possibilitats que aquest permet lluny dels dos extrems o del típic fum marketinià d’afegir la paraula “digital” a qualsevol concepte (com el Sheldon a la sèrie de televisió). Cal aprofundir en la regulació digital per garantir els drets que alguns dirien digitals, però en el fons són humans, laborals, ... Quants dels 135 diputats del Parlament de Catalunya té una formació o gran experiència en aquest camp? I al govern? I a la resta de cambres? I a l’Europarlament?

Gratant una mica més sobre el ludisme trobem explicacions que diuen que van ser la primera forma de lluita obrera contra el capitalisme i que només, de retruc, s'oposa a la industrialització. És a dir, no va ser el progrés el que incomodava els ludites, sinó la subversió dels antics equilibris laborals i l'empobriment sobtat que patien les víctimes dels canvis i que la violència contra les màquines no era més que una forma de lluita per poder negociar.

Doncs què voleu que us digui, a mi aquesta darrera explicació em representa. És la lluita de classes. La història de la humanitat es pot explicar sempre (algú diria que gairebé només) sota aquesta lluita i ara no ho és menys. Crec que cap taxista estarà en contra d’una aplicació de mòbil que millori el contacte amb el client i faci transparent el recorregut i el preu final, en canvi estan en contra (i bé que fan) contra Ubber i similars. Ningú ha d’estar, per se, en contra de les empreses de sharing (cotxes, motos, bicicletes i patinets), però en canvi sí que veiem amb preocupació com es fa negoci privat amb l’espai públic sense contribuir al seu manteniment ni compensar la seva privatització. La distribució final de certes mercaderies amb riders no és pas dolenta, sempre i quan aquests estiguin ben pagats i protegits. Podríem fer molts símils com aquests, però la idea és clara: una tecnologia posada al servei de la societat serà clau per afrontar els reptes que tenim sobre la taula, però si la seva implantació només està liderada per les gegants tecnològiques o per pirates sense escrúpols apareixeran formes de protesta contundents que apuntaran injustament contra una tecnologia, però que serà una reacció lògica contra un sistema que no ens permet progressar individualment i col·lectiva garantint drets guanyats i dels que no volem prescindir.

Fa molts anys que l’humanisme tecnològic està creat i desenvolupat a nivell teòric. Ara cal que entri de ple a les cambres legislatives i governs d’arreu per tal de poder governar la tecnologia i posar-la al servei de la gent. I crec que són, especialment, els partits d’esquerres els que han de deixar de lluitar en contra dels potencials perills de la tecnologia, entendre-la a fons i arrabassar el govern de la mateixa al sector privat per posar-la al servei del bé comú.

La innovació tecnològica és positiva, però ha d’anar unida amb un clar compromís social i ètic. L’aposta és clara. Ens hi posem?

Carles Julbe i Norte

Físic i tecnòleg.

President de la sectorial de Societat de la Informació

societatinformacio@esquerra.cat