En els últims dies assistim a la confrontació dins l’actual govern espanyol de PSOE-Unidas Podemos, personificada en les vicepresidentes Nadia Calviño i Yolanda Díaz, entorn de la promesa electoral per derogar la Reforma Laboral impulsada i imposada pel PP el 2012 (amb el suport de CiU; tanmateix, no hem d’oblidar la que va fer el PSOE el 2010, la qual passa molt desapercebuda).

Aquesta confrontació, dins un marc mediàtic determinat d’interessos socioeconòmics, que va més enllà d’una simple qüestió semàntica s’ha convertit en un pim-pam de declaracions que deixen entreveure el recel i la desconfiança entre els socis del govern, i el que a parer meu és més preocupant: l’incompliment de la promesa de derogació total de la reforma del 2012, malgrat el pacte al qual han arribat el dimarts 2 de novembre (que sembla més semàntic que real).

Per començar voldria fer un breu resum cronològic sobre les prometences:

• Desembre 2014. Pedro Sánchez, ha insistit en la derogació de la reforma laboral com una de les primeres mesures que prendrà si arriba al Govern en les pròximes eleccions.
• Octubre 2019. El president del Govern en funcions, Pedro Sánchez, promet la derogació de la reforma laboral del PP i l'aprovació d'un nou Estatut dels Treballadors.
• 20 de maig de 2020. EH Bildu força el PSOE i Unidas Podemos a signar un acord per derogar la reforma laboral del PPde l’any 2012, a canvi de no oposar-se a la pròrroga de l’estat d’alarma.L’endemà, el PSOE ho va matisar, i tot plegat va quedar en un no res.

Des d’Esquerra Republicana sempre hem mantingut el mateix posicionament. Les nostres propostes, tant en els programes electorals del 2016 i 2019, com en les mesures que hem presentat al Congrés i al Senat han contemplat la petició de derogar les reformes laborals impulsades pels governs del PP i del PSOE. En els últims anys també s’ha reivindicat la derogació en el Manifest de l’1 de Maig.

Ara bé, ens hem de preguntar si deu anys després de les reformes, les relacions laborals i el món de treball es troben en el mateix context que llavors, i evidentment la resposta és no. Hi ha hagut canvis importants, profunds: l’aparició de les noves plataformes logístiques, els riders, l’eclosió del teletreball arran de la pandèmia (que ara, amb la tornada a la “normalitat” sembla apaivagar-se, però és un element més a tenir en compte), etc. Aquests nous factors, escenaris i modalitats laborals han vingut per quedar-se, i són motor de transformació de les estructures i sistemes en l’àmbit del treball.

Arribats aquí, i per sortir d’aquest atzucac social i econòmic al qual ens ha portat l’Estat espanyol, és del tot necessari treballar per aconseguir un marc propi de relacions laborals, amb un Codi Català de Treball que sigui una eina vertebradora d’unes relacions laborals justes i en correspondència amb el temps actual.

Mingo Meseguer

President de la sectorial de Treball, Autònoms i Economia Social

treball@esquerra.cat