Hi ha qui afirma que la UE és neoliberal per disseny; una superestructura feta per buidar de competències als estats membres i donar-les als mercats. El cas de l’energia els donaria la raó: tot estat membre ve obligat a establir un mecanisme d’establiment del seu preu inspirada en els principis marginalistes que els neoliberalisme ha fet seus. En concret, la idea que l’eficiència econòmica, i en conseqüència social, s’assoleix quan el preu d’un producte o servei iguala el seu cost marginal; és a dir, el cost de la darrera unitat produïda per atendre la demanda.

Si la competència és perfecte, en el sentit que tothom pot entrar en aquest mercat i que la informació i la tecnologia és a l’abast de tothom, ningú no produirà per sota d’aquest preu, puix que deixaria d’obtenir beneficis, ni tampoc per sobre, puix que no trobaria clients. Alhora, tothom treballaria amb la tecnologia més eficient, desplaçant les que ho són menys, i els consumidors pagarien el menor preu possible.

Aquesta és la teoria rere el mecanisme establert per la UE. A la pràctica, però, ni la competència és perfecte, ni la tecnologia, la informació i els recursos són a l’abast de tothom. I encara que ho fossin, el procés de desplaçament tecnològic no és immediat i, mentre es produeix, aquest mecanisme no fa sinó garantir beneficis més que extraordinaris als que disposen de tecnologies amb costos inferiors als marginals.

Una situació que s’agreuja segons l’imperfecte que sigui la competència, com passa al mercat oligopolista espanyol; on trobem empreses que operen amb més d’una tecnologia i poden ajustar el que produeixen amb una o altra per tal de fixar el preu que els garanteix els màxims beneficis.

I en això, la responsabilitat no és de la UE sinó dels estats. En el cas de l’estat espanyol, de la connivència entre els grans partits polítics i les elèctriques, i de les portes giratòries mitjançant la qual la reforcen. Perquè certament la UE és pro-mercat, però en la mesura que sigui prou competitiu com per ser eficient. El problema espanyol és haver confós liberalització amb privatització, fent gairebé impossible qualsevol competència efectiva.

Hi ha, doncs, dos fronts que cal treballar alhora: la revisió a escala UE d’un mecanisme bo només en teoria, puix que a la pràctica falla quan hi ha fallades del mercat com l’actual, amb un gas subjecte a lluites geopolítiques i a la pròpia escassedat dels recursos fòssils; la lluita contra l’oligopoli a escala estatal, per tal d’acabar amb l’espoli de molts a beneficis d’uns pocs.

Jordi Angusto

President de la sectorial de Política Econòmica i Financera

economia@esquerra.cat