Qualsevol manual d’introducció a l’economia explica que la inflació perjudica als estalviadors i que, en casos extrems, destrueix la propietat del diner com a reserva de valor.

No obstant, una inflació moderada pot tenir efectes positius.

La híper-inflació de l’Alemanya de Weimar –i la seva contribució a l’ascens del nazisme– il·lustra aquest cas extrem, però la post-guerra Europea és el revers positiu. Els “Trente Glorieuses” entre 1946 i 1975 són anys d’industrialització, millora de les condicions materials de vida i construcció de l’Estat del Benestar; acompanyats d’una inflació moderada que va permetre eixugar deute públic i reconstruir les economies europees.

El xoc del petroli i el fenomen de l’estagflació (alta inflació i creixement estancat) van posar-hi fi. Es va recórrer a les polítiques monetaristes, combatent la inflació mitjançant la restricció del flux monetari. El creixement es va desacoblar de la igualtat, la productivitat dels salaris, i el pes del treball sobre la riquesa va caure en picat.

Pierre Monnin ha estudiat sistemàticament la relació entre la desigualtat de renda i la inflació entre 1977 i 2010 i la descriu amb forma de “U”: una inflació molt baixa augmenta la desigualtat, en moderació la redueix, però un cop supera la barrera del 13%, torna a augmentar.

L’impacte de la inflació tampoc es simètric sinó diferencial en les cistelles de consum de rics i pobres. L’evidencia empírica ens diu que quan la inflació va acompanyada de creixement econòmic tendeix a reduir la desigualtat inflacionària: durant una recessió impacta més les cistelles dels pobres, en època de creixement aquest diferencial es pot arribar a revertir.

A Catalunya, la variació inter-anual de l’IPC va arribar al 9,6% el passat març, sobretot pel cost del parament de la casa, l’habitatge i el transport. Es a dir, habitatge, energia i aliments. A l’hora de fer-hi front, no podem obviar l’impacte distributiu tant de la inflació, com de les mesures per a fer-hi front.

Seria contraproduent que per combatre la inflació ofeguem la recuperació, atès que podríem acabar amb més inflació i més desigualtat. Per assegurar que la inflació redueix la desigualtat, calen polítiques de garantia de rendes i que permetin eixugar el deute de les llars que, al conjunt de l’Estat Espanyol, va arribar a el 140,9% del PIB el tercer trimestre de 2021.

Finalment, atacar les causes concretes. Si la inflació es deu al cost de l’energia, cal trobar mecanismes per abordar-ho immediatament (canvi del sistema de subhasta marginalista, impostos extraordinaris a els beneficis “caiguts del cel”) i estructuralment (accelerant la transició cap l’energia verda i descentralitzada). Si es deu a l’augment del preu de l’habitatge ens calen polítiques que ho combatin: la decisió més pro-inflacionària de 2022 l’ha pres el Tribunal Constitucional quan ha sentenciat contra la llei de contenció del lloguer catalana.

Cal combatre les causes de l’augment de preus i vigilar no caure en un cicle inflacionari de difícil sortida alhora que es treballa per una economia més equitativa i inclusiva. Faria bé el BCE de tenir-ho present per a repensar la seva política monetària: l’objectiu no es tornar a 1977, sinó posar els fonaments d’uns nous trenta gloriosos que han de ser els de la re-industrialització verda, la universalització del benestar, el re-equilibri de treball i capital, i l’aposta per l’economia del coneixement. I per a fer-ho, és imprescindible una política monetària multidimensional que combini l’imprescindible objectiu d’inflació amb objectius de creixement i sostenibilitat.

Jaume Martorell

Vocal de la sectorial de Política Econòmica i Financera

economia@esquerra.cat