Fòrum Sindical

La importància de l'organització col·lectiva

Dani Gómez Loren
Dani Gómez Loren

Tot just farà un any i mig, quasi de la mà de la reactivació econòmica després de les onades més dures del pandèmia, ja començava a percebre’s com es pujaven els preus de l’energia i dels productes alimentaris i de primera necessitat. Als primers moments amb unes pujades relativament previsibles i després de mesos d’inflació en negatiu. Però es va mantenir i incrementar mes a mes fent que ja el 2021 és tanqués amb un 6,1% a nivell català i 6,5% a l’Estat espanyol.

En el mateix període de temps, els salaris s’incrementen una mitjana de 1,80% el sous dels treballadors del sector privat, un 30% de la força de treball, amb sous regulats segons negociació col·lectiva. Una negociació col·lectiva que ja venia tocada per la intensitat dels propis efectes dels mecanismes de manteniment de l’ocupació per la Covid 19, ERTO, EROS, Plans de viabilitat...

En els convenis que no tenen clàusula de garantia salarial*, és a dir, que a les taules salarials i als complements se’ls hi puja directament l’increment d’inflació, el debat sobre l’increment salarial és el plat fort en el diàleg entre representants de treballadores i treballadors i l’empresariat, ja sigui a nivell sectorial com empresa per empresa. Per altra banda, en el sector públic actualment no hi ha cap capacitat de negociació en els increments salarials dins del marc jurídic actual, això també algun dia se n’hauria de parlar. Per tant, l’increment és el marcat pels Pressupostos Generals de l’Estat, un 2% al 2021 i ara mateix en negociació el del 2022.

Amb un mes de setembre tancat amb un 9% d’IPC, i ha baixat!!, la pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora catalana en un any i mig és superior a l’acumulada en quasi una dècada i amb conseqüències sobre la demanda innegables. En aquest període de temps, al País Basc la mitjana d’increment negociat entre sindicats i patronals és d’un 5%. La diferència? Més d’una, però el nivell d’afiliació, els conflictes col·lectius i les mobilitzacions que d’ells se’n deriven són molt més altes que les de Catalunya. Per tant, una manera efectiva de defensar el poder adquisitiu de les classes treballadores és la mateixa mobilització d’aquestes i la força que donen a les organitzacions sindicals que han de negociar amb l’empresariat. La sindicació és la millor defensa dels drets laborals i la mobilització la seva millor eina.

*Es calcula que només una cinquena part dels convenis a Catalunya la tenen.

 

Dani Gómez Loren

Vocal del Fòrum Sindical

Graduat social i assessor laboral a la Intersindical -CSC