L’actual crisi de l’oferta agregada (quantitat de béns i serveis que les empreses estan disposades a produir i vendre en el conjunt de l'economia) a escala global produïda per la pandèmia i la guerra d’Ucraïna, i evidenciada pels augments de preus, genera incentius perversos per començar al nostre país una espiral inflacionista en la qual els salaris es lliguin a la inflació i es deslliguin de la productivitat. Això és positiu a curt termini pels assalariats per no perdre poder adquisitiu, però negatiu a llarg termini per les distorsions en la inversió i la producció que genera una inflació alta i volàtil.

Per trobar una resolució satisfactòria cal un compromís a llarg termini entre agents socials. El govern central està promovent un Pacte de Rendes entre sindicats i patronal pels pròxims tres anys, per arribar a un acord i poder augmentar salaris per sota de la inflació i frenar una possible espiral. Malgrat això, un pacte d’aquestes característiques no proporciona una distribució equitativa dels costos de la crisi entre ciutadans. Tanmateix, cal anar més enllà i crear un marc institucional que faciliti la resolució de futures crisis.

Per tant, si volem que no hi hagi una pèrdua del poder adquisitiu i es mantingui l’activitat econòmica ha d’haver-hi una redistribució de les rendes, on la pressió econòmica no recaigui només en les persones treballadores, petits autònoms i col·lectius vulnerables, sinó que les grans empreses també han de col·laborar i facilitar el Pacte de Rendes. Aquest, no ha de ser una mesura temporal sinó estructural, on s’ha de fer front ja a la reforma fiscal per tenir precisament un sistema tributari més just i gravant a les empreses que tenen més marges de benefici.

Si la força de treball ha d’encarar pèrdues puntuals de poder adquisitiu, a canvi, cal millorar el marc de relacions laborals a llarg termini. Apuntant, en primer lloc, cap a polítiques de plena ocupació i un SMI suficient per poder viure d'acord amb el cost real de la vida. Una altra proposta en aquest sentit és fomentar des dels governs i els sindicats una reducció del diferencial entre estrats salarials en empreses. Unes escales de salaris menys desiguals farien possible superar les crisis i repartir de forma més progressiva el cost de l’ajust. D’aquesta manera, els treballadors en posicions més baixes patirien menys el cop en aquesta i d’altres crisis.

L’ambició a llarg termini hauria de ser que les crisis econòmiques no esdevinguin crisis socials. En aquest sentit, països del nord i centre d’Europa, amb una alta cobertura de convenis col·lectius i amb una desigualtat relativament més baixa en les escales salarials de les empreses, són exemples a seguir.

Bernat Monge

Vocal de la sectorial de Treball, Autònoms i Economia Social

treball@esquerra.cat