Catalunya (i el conjunt dels Països Catalans) són una realitat territorial, geogràfica, cultural i econòmica diversa i plural. Lluny d’ignorar-la, un model turístic propi ha d’entendre i aprendre els país des d’aquesta perspectiva, amb una arquitectura de destinació estructurada en els valors republicans del bé comú i de l’atenció a la persona i les necessitats de la comunitat com eix gravitacional ineludible. No hi ha política turística possible feta contra el territori i la seva comunitat. Ben al contrari, l’impuls des del municipalisme d’un turisme amb identitat pròpia, ordenat i planificat pel conjunt d’administracions públiques catalanes esdevé una oportunitat de desenvolupament econòmic racional, ambientalment sostenible, socialment cohesionat i territorialment equilibrat. En aquest context, paraules i conceptes com “qualitat”, “responsabilitat” i “sostenibilitat” deixen de ser un referent abstracte per esdevenir objectius indispensables d’una política turística activa i regenerativa.

Ras i curt, el factor decisiu i, al seu torn, indicador irrefutable per una destinació de qualitat, no són altres que un país, tot ell, de qualitat. De la mateixa manera no hi ha espai per un turisme responsable d’alt valor afegir sense qualitat de vida pels seus ciutadans. Així, la massificació i la banalització d’una destinació generen segregació i gentrificació urbanes, en idèntic sentit que un territori que no cuidi el seu medi natural o no faci del país sencer un lloc atractiu per viure-hi,  no podrà romandre atractiva com a destinació en el temps. Un país que no procuri pel benestar de la pagesia i garanteixi la fixació de població de les àrees rurals i de muntanya serà incapaç de generar productes turístics que atreguin un turisme interessat en els recursos naturals, rurals i culturals del nostre país.

La política turística no pot ser una excepció ni una política aïllada de la resta de polítiques públiques d’un territori i una comunitat. La visió integrada i integradora del turisme és un factor indispensable i essencial per una destinació competitiva i respectuosa amb el país i la seva gent. A mode d’exemple, les polítiques de mobilitat són decisives per una activitat turística sostenible. Així, infraestructures que fomentin la descabornització, la millora de les connexions interurbanes basades en el transport públic, una xarxa ferroviària suficient i eficient, l’optimització dels aeroports de Girona, Reus i Lleida en sentit de país, la disminució de vols low cost a l’aeroport del Prat o la limitació dels creuers al Port de Barcelona són polítiques sectorials decisives per una destinació turística sostenible, responsable i de qualitat. De la mateixa manera que ho són, sense ànim exhaustiu, les polítiques de protecció del patrimoni natural i cultural, la gestió adequada dels espais naturals, costaners i marítims, la descongestió dels espais públics amb tendència a la saturació, el respecte a la capacitat de càrrega del territori, el bon urbanisme i la garantia d’una arquitectura de qualitat, l’equilibri de l’oferta d’allotjament o la prevalença del destí dels habitatges a l’ús residencial habitual per sobre de l’ús turístic.

Els municipis i el conjunt d’ens locals tenen un rol determinant en l’eficàcia d’aquestes polítiques, especialment en termes de gestió des espais públics i comunals (p.ex., l’exigència de llicències d’activitat per a l’exercici de l’activitat de guiatge turístic amb les condicions que defineixin llurs ordenances municipals o la dotació d’aparcaments dissuasius), en l’exercici de facultats urbanístiques i de control d’activitats, el manteniment i neteja de carrers, camins, espais públics i naturals, la mobilitat urbana sostenible, la garantia en la prestació de serveis bàsics, les polítiques mediamentals i fiscals o el paisatge urbà de qualitat, entre d’altres.

Una gestió polièdrica del turisme que no pretengui substituir, sinó complementar, la implementació de polítiques públiques sectorials positives pel territori i la comunitat d’acollida, juntament amb una ordenació estructural des l’administració turística de la Generalitat (que inclogui la planificació sectorial turística, complementada des dels municipis),  són la millor garantia contra la turisfòbia, d’una banda, i l’activitat turística fagocitadora del territori, de l’altra.

Joan Domènec Abad i Esteve, vocal de la sectorial de Comerç, Turisme i Consum

comercturisme@esquerra.cat